Forges Per Joan Pons i Pons

Saps que no vius en democràcia, o que no ho fas en una democràcia plena, més aviat en una democràcia defectuosa, quan els reguladors de les tensions que han d’equilibrar la societat i l’han de fer més justa, inclusiva i participativa estan en les mateixes poderoses i implacables mans. És una problemàtica vella, antiga. A la no gens menyspreable revista d’humor Hermano Lobo, fundada l’any 1972, amb Chumy Chúmez com a impulsor, i que s’inspirava en el setmanari francès Charlie Hebdo, llavors desconegut per la majoria de ciutadans espanyols que vivíem en les darreres raneres del franquisme ja que no s’havia produït el paorós atemptat de pervertida arrel islàmica a la redacció, i que comptava amb col·laboradors de la talla de Forges, Perich i Vázquez Montalbán, va aparèixer un acudit il·lustrat que és tot un clàssic de l’humor gràfic i que es manté viu per la dolorosa i cruenta contemporaneïtat. Un orador vestit amb una mena de frac i lluint un corbatí es dirigeix micròfon en mà i des d’un faristol situat en una posició elevada a la multitud. Els demana, com si fos un imitador de Ponç Pilat -per cert, un col·laborador del diari neofranquista El Mundo va insinuar que a Jesús el van matar els catalans perquè Ponç Pilat era natural de Tàrraco-, que triïn entre l’ordre o el desgavell: “¡O nosotros o el Caos!!”. La gent enfurismada respon de manera unitària: “¡El caos, el caos”. Sense immutar-se, el poderós de la tarima respon amb la freda satisfacció del caçador de rates d’aigua o d’ocells del cel: “Es igual, tambíen somos nosotros”. Genial acudit i molt actual. El mateix Forges, ja en “democràcia”, es va veure obligat a fer una versió al diari, llavors progressista, El País, que també anava per aquí. El va titular “Últimos mítines…” i només va actualitzar l’acudit de la revista Hermano Lobo fent una translació a la crua realitat del moment. El tecnòcrata franquista va ser substituït per un polític en campanya electoral que feia la mateixa pregunta al públic congregat: “¡O nosotros o el caos!”. Els simpatitzants del partit responen a l’uníson: “¡El caos, el caos!” I aquí hi ha la genialitat de Forges que no té necessitat de revelar la veritat perquè ja és sabuda pel poder. El polític democràtic només assenteix amb una sorna resignada, tal com ho fan, o com ho feien, els personatges del Forges més genial: “Stupendo”. Per què són dos acudits visuals que em semblen extraordinaris? Perquè descriuen el totalitarisme i les seves dues cares unitàries. Quan és Robespierre o Lluís XVI, apareix la revolució. Quan és Robespierre i Lluís XVI, apareix l’estat totalitari. El que volen expressar aquests dos acudits és que no hem avançat gaire des de llavors, des de l’aparició de la vinyeta de la revista d’humor Hermano Lobo o de l’acudit visual de Forges al diari El País. I, la prova que no hem evolucionat gens i romanem en el cor d’un estat totalitari o, per dir-ho a la manera més suau, en una democràcia no plena, és que no ha aparegut cap dibuixant, cap humorista –o cap novel·lista- que s’expressi en castellà i que no sigui de la província de Tàrraco que mostri aquesta lucidesa i valentia. Tots els intel·lectuals espanyols s’han posat a la coa i només esperen el vist-i-plau i felicitacions del poder. No costa gens imaginar una gran corrua amb atributs de les diverses intel·lectualitats esperant pacients a ser rebuts per un dels dos personatges dibuixats pels dibuixants de la revista Hermano Lobo o per Forges amb els atributs del poder -un puro, un barret de copa, un frac i una còrpora immensa- demanant els mèrits dels convocats. Tu què has fet? Jo he escrit una novel·la que ha blanquejat la Falange. Coronat. I tu, quin és el teu mèrit? Jo he escrit un llibre que blanqueja la guerra bruta contra l’independentisme violent basc. Coronat. I vós, que heu fet vós per merèixer ser coronat? Jo he fet dibuixos de catalans amb atributs nazis. Coronat. I així successivament, intel·lectuals varis rebent premis i distincions reials per haver-se posat al costat de l’estat profund i en contra de les minories i de la democràcia. Espanya ha deixat de tenir revistes com ara Hermano Lobo. Dibuixants compromesos i àcids han desaparegut i no han pogut ser substituïts per referents del mateix nivell ja que les seves vinyetes rebels i lúcides han estat dutes als tribunals de l’estat profund que els ha condemnat i ha enviat un avís a navegants. Fins i tot els cantants contestataris, amb excepcions és clar, s’han rendit i, com ratolins, s’han deixat seduir pel formatge del poder franquista i obscur. Sabeu com es deia en realitat el dibuixant i humorista Forges? Antonio Fraguas de Pablo. Nascut a Madrid i de pare gallec i mare catalana va voler retre-li homenatge i va traduir a la llengua materna el llinatge del pare. Així, Fraguas va passar a ser Forges i es va convertir en el nom artístic d’un dels humoristes gràfics espanyols més enyorats i importants de la història.

FORJA. Plural, forges. Obrador on es treballen els metalls al foc i amb martell; castellà fragua. Ressonaren els repics / en les forges tenebroses, Alcover, Poemes bíblics 16.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca