I d’aquella crisi va venir totes les desfetes posteriors. La darrera que ha quedat patent és l’esfondrament de la sanitat pública a tot l’Estat; i no dic allò que passa a la resta dels països del nostre entorn, que també hi hauria molt a parlar.
La darrera fita, espectacular pel nombre de participants, va esser la gran manifestació de dia 13 passat, a Madrid; però la situació d’allà no és tant diferent a la de la resta de les comunitats.
El 2008 la fallida del banc americà Lehman Brothers va arrossegar l’economia dels Estats Units i l’europea. I els governs van haver d’intervenir, també l’UE.
Es va prioritzar salvar la banca. Aquí, també es va aprofitar per a liquidar les caixes d’estalvis, que estaven en fallida; i les que no hi estaven les van convertir en bancs, com és el cas emblemàtic de La Caixa, l’antiga “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorro, de Cataluña y Baleares”: ens la van privatitzar.
Van quedar la Caixa d’Ontinyent i Colonya Caixa Pollença, dues petites caixes d’àmbit local, i no sé si qualcuna més.
L’operació va costar a l’erari públic milers de milions. Després van venir la fusions bancàries i tota la resta que ja coneixem.
Però com que els recursos eren -són- limitats, els diners públics que es van gastar per salvar la banca es va haver de retallar d’una altra banda: els serveis públics essencials, sobretot la sanitat i l’educació.
Va esser una decisió del Govern central, que és qui controla els ressorts de la política i de l’economia, més enllà de la descentralització que representen les comunitats autònomes, que no passa d’esser poca cosa més que administrativa.
I es van carregar la bona sanitat pública que teníem, amb els resultats que tots coneixem, que tots patim.
