Aquesta setmana faré companyia a Eduard Riudavets en la presentació d’un llibre per llegir. He de dir que només llegeix tres o quatre novel·les cada any, ja sé que em perd moltes estones bones però les lectures que faig són documents d’arxiu, llibres d’història, biografies, treballs de cultura popular, etcètera. Una d’aquestes novel·les d’enguany ha estat la de Luis Camarero. He de dir que la vaig llegir per amistat i per curiositat. Per la curiositat de descobrir Luis com a autor. Com que és una persona tan activa, tan extravertida i dinàmica, em costava imaginar-me’l assegut a un ordinador per donar forma a una història escrita. Jo no sabia que havia tingut la tragèdia de perdre na Marga a causa del càncer fa dos anys. Quan ho vaig saber vaig entendre que Carracárdaba ha estat el refugi on acompanyar-la en soledat. Luis em va dir que el llibre és un viatge als paisatges de la seva infantesa. Li vaig demanar si és de memòries i em va dir que sí, però després de llegir-lo no el reconec, probablement perquè jo no he conegut més que al Luis menorquí, cap de nosaltres ha conegut en Luis a les terres de Segòvia. Fins i tot, a l’hora de desenvolupar la trama de la primera part, ens mena als anys vint del segle passat a les terres seques de la Castella profunda. El protagonista és un jove que ha d’assumir la culpabilitat d’un assassinat que havia comès el seu pare. Es tracta d’una venjança entre dues famílies enfrontades des de molts abans. El jove accepta el seu destí de sang, accepta que res no el traurà de la fatalitat del llinatge en una terra que es rega amb sang. L’home fa un recorregut fosc i terrible per les presons i pel fred, pel judici i la sentència, fins que és expulsat al penal de la Mola, que ell no coneix, ja que, per no conèixer, no coneix ni l’existència del mar. Jo em pensava que la duresa de la primera part s’intensificaria en la segona. Però, l’arribada del protagonista a Menorca suposa un canvi de la història de fosques a la història de llums. El penal és per a ell com la resurrecció, i els àngels que el guien a la Bonanova són els presos anarquistes que es troba a la fortalesa. No és que els anarquistes fossin els únics ocupants del penal, és l’autor que els atorga aquest paper de salvadors de la humanitat dolent que representa el jove que han de redimir. En el desenvolupament de la novel·la, aquest espai d’anys a la Mola (entre 1928 i 1936), aquest període d’aprenentatge és breu, ja que prest ens situa en la guerra civil, un altre cop la mort. És en l’escenari de guerra, on Luis situa el final de la història. Gordiano, el protagonista, no destacarà en res, passa de pres comú convicte per assassinat a soldat ras i viu la guerra destinat entre les bateries de Llucalari i el destacament de Son Bou. Luis em diu que el va fer anar a Alaior com a homenatge a l’escola laica. El que podria ser una reflexió sobre la guerra esdevé una història d’amor, ja que a la mort que representa l’aixecament feixista el succeeix la vida de l’enamorament d’una jove pagesa. Luis em diu que no es tracta d’una novel·la històrica i certament és així, ja que el marc històric on es desenvolupa la trama és molt lliure i no té pretensions de reflectir el que va succeir aquells anys a Menorca. Només al final de la història descobrim que la felicitat havia estat un miratge.
