Un temps, al meu poble, la manera de passar els horabaixes dels diumenges era anar veure jugar a futbol l’equip local o el de rugbi que era del poble veïnat de Foix, situat a només 15 quilòmetres del nostre. Mon pare era un gran aficionat al rugbi i a les bicicletes. Malgrat el fred dels hiverns de la meva infantesa, ben abrigats anàvem amb uns amics dels meu pares allà on jugava aquest equip de rugbi de primera divisió. Clar que quan no jugaven massa enfora de ca nostra. Solíem anar a Tolosa de Llenguadoc, Lourdes, Beziers i Narbona. Record sobretot quan jugaven a la ciutat de Carcassona on acostumàvem a dinar del seu famós “Cassoulet”, un plat contundent d’època medieval que reconfortava, típic de la regió del Sud-Oest de França essent els més anomenats els de Carcassona, Tolosa i Castellnaudary. Es tracta d’un menjar a base d’una varietat de mongetes meloses que es posen en remull el dia abans. Ma mare cuinava aquest plat però amb una recepta menys feixuga que la dels restaurants. Ella només feia un brou amb carcassa de pollastre, un os de pernill i herbes, -llorer, tem, julivert i una mica de sàlvia-. A l’hora de cuinar les mongetes afegia al brou un sofregit de ceba, d’all, de costella de porc, de salsitxa de Tolosa, de cuixa de confit d’ànnera i pastanaga. Després es posava al forn per fer reduir el brou. Era un plat totalment adient pels dies de molt de fred quan els glaçons penjaven de la canal de la teulada de ca nostra. Quin record més entranyable!
De ben petita, quan anàvem a Carcassona record que els meus ulls d’infant quedaven impressionats pel recinte emmurallat d’aquella ciutat i el seu castell comtal, una obra d’art de l’arquitectura gal·lo-romana i medieval. Des de 1997 és patrimoni mundial de la humanitat per a la UNESCO. Però sobretot record el dia que em varen contar la llegenda de “Dame Carcas”. A una de les portes de la muralla, la porta Narbonesa(Narbonnaise), s’hi pot observar el relleu d’aquesta Dama.
La llegenda té lloc al segle VIII durant les guerres d’expansió dels musulmans fins a la Gàl·lia. En aquella època, Carcassona estava sota el regnat sarraí i l’exèrcit de Carlemany n’era a les portes per reconquerir la ciutat pels francs. Una princesa sarraïna anomenada Carcas va governar els cavallers de la ciutat després de la mort del seu marit, el rei Balaak. El setge va durar cinc anys. A principis del sisè any, l’aliment i l’aigua s’acabaven. Carcas va fer un inventari de totes les reserves que quedaven i va ordir un pla per enganar els assetjadors. Va demanar als vilatans que li duguessin un porc i un sac de blat. Després d’alimentar l’animal el tirà des de la torre més alta de les muralles. Creient que la ciutat tenia encara moltes reserves de menjar, fins al punt de perdre porcs alimentats amb blat, Carlemany va aixecar el setge. Satisfeta i exultant d’alegria per l’èxit del seu pla, Carcas va decidir fer sonar totes les campanes de la ciutat. Un dels homes de Carlemany exclamà: “Carcas sona!” D’aquí el nom de Carcassona. Evidentment aquesta bella història no té rés a veure amb l’autèntica etimologia del nom d’aquesta vila objecte d’interpretacions i ortografies diverses al llarg dels segles. Una teoria podria fer referència a una ciutat amb murs de pedres caracteritzada per la proximitat d’un bosc d’alzines.
Jo em qued amb la llegenda que il·lustra a la perfecció la parèmia:
“Més val enginy que força”.
