Permeteu-me que comenci la ressenya d’aquesta setmana amb un record gairebé d’infantesa. Devia tenir tretze anys, formava part des Catau, un club juvenil sota l’empara de la Parròquia de Santa Eulàlia d’Alaior. A les palpentes anàvem aprenent a llegir i escriure en català, la nostra llengua estava prohibida a les aules. En aquest ambient va caure en les meves mans un llibre: Contes menorquins, de Pau Faner. Us he de confessar que m’esperava una mena de recull de rondalles. La sorpresa va ser majúscula. Em va impressionar tant que mai l’he pogut oblidar. En especial el relat En Valentí em ve, una vegada i una altra, a la ment.
Tot això treu cap a què ara mateix he acabat de llegir, cinquanta anys després, Per una mica d’amor, una novel·la publicada el 1986 i ara, sortosament, reeditada. He llegit moltes de les obres de Pau Faner, però aquesta se m’havia escapolit. Llavors, ves per on, per a mi és una absoluta novetat.
Fixem-nos en l’argument: Menorca, Ciutadella. Darreries del segle XVIII. Malgrat els esforços continuats perquè el seu amor per na Bàrbara Anna Aurora sigui correspost, Joan Torró, un noi de poble, es veu obligat a fugir cap al Nou Món mentre tracta d’oblidar les ferides d’un amor sense esperança. Però hi haurà un retorn.
Amb aquesta sinopsi argumental els que en seguiu la seva obra ja us haureu adonat que amb Per una mica d’amor entrem de ple dins l’univers de Pau Faner. Amor i aventura, fets quotidians i agosarades expedicions, realitat i fantasia Un univers propi que, d’una manera o l’altra, trobem a altres llibres: Lady Valentine, Flor de sal, L’amor del capità Gavina…
Així, si bé en un principi ens immergim, amb els ulls d’un adolescent, dins la Ciutadella dels anys de la segona dominació britànica, prest serem a Sant Agustí de La Florida. Després vindrà la tornada.
És evident que a Per una mica d’amor es repeteix un tret característic de la seva narrativa: Menorca és ben present a les obres de Faner, i aquesta novel·la no n’és una excepció. Les descripcions d’indrets i costums, els mateixos personatges i, sobretot, el llenguatge, són essencialment menorquins. He de dir-vos, i perdonau-me aquest parèntesi anecdòtic, que he fruït molt en topar paraules gairebé oblidades (perfanta, capsoti…) i dites nostrades ben conegudes (Ara és hora, Pere meu!) o d’altres que no havia sentit mai (… perquè li faria passar les vides de Sant Aleix!).
Si més no, parlant dels personatges, n’hi ha d’inoblidables que, per si mateixos, donarien per a una altra novel·la. En especial, el personatge del canonge Hivern és d’antologia.
Com us deia al principi, aquesta és una història d’amor i aventures, però alhora la recorre un fil subterrani entre còmic i irònic que li aporta una altra dimensió. Quan l’esteu llegint -com esper que fareu- entendreu perquè ho dic. Returau-vos en l’escena de la visita nocturna a la cambra que Joan Torró creu que és la de la seva bella estimada. Així neixen els dracs.
Tanmateix, seria imperdonable que no fes més esment a la part de la novel·la que té lloc a La Florida. És allí on, tal volta, la narració esdevé més realista, els personatges i fets històrics tenen major rellevància (Nova Esmirna, Andrew Turnbull, el Pare Camps..).
Podria allargar-me molt més i parlar de les altres dones en la vida del protagonista, de les penalitats que li pertoquen viure en terres americanes, de la devoció religiosa que dibuixa camins, però no cal. Esper haver-vos deixat clar que val la pena conèixer la vida de Joan Torró. Si més no, vull tancar la ressenya amb un breu paràgraf que, per a mi, de qualque manera defineix la novel·la.
“Aquell era el mal dels homes, que mesclaven allò que era diví amb allò que era profà i pixaven fora de text.”
