Gustau Juan Benejam/Ciutadella – 2022 fa uns dies que va dir adéu. Toquen, idò, un parell de pinzellades de memòria, ja amb el 2023 arribat.
Per a qualsevol persona que visqui a Ciutadella, o que s’hi guanyi les sopes, 2022 va esser, sobretot, l’any del sant Joan més massiu que es coneix, l’any de l’aglomeració turística més ofegadora que hem viscut, de l’estiu més llarg d’ençà que hi ha registres meteorològics oficials.
Però, en primer lloc, va esser el final de la primera gran epidèmia del segle XXI: la Covid19, que ens ha tinguts dos anys assocats.
I, com n’hem sortit ?
Des del meu finestró, la percepció és que hi ha hagut tal sensació d’alliberament, aquí, a Espanya, a Europa, que la gent s’ha desbocat una mica, uns mica molt. Com a mostra el comentari d’un propietari de bar, de clientela local: les caixes han augmentat d’un bon tros en relació a abans de la Covid19; del pessimisme a l’eufòria.
També la sensació de despertar-nos a un món una mica diferent, com si pujant una escala ens haguessin “suprimit”, de cop, un parell d’escalons i, en rompre la continuïtat normal de la marxa, ens féssim conscients de com havíem canviat.
En passejar pels carrers de Ciutadella, especialment per certes zones fora del centre, notes un aire entre eufòria i una certa deixadesa: arreu obres noves, cases velles -o no tant- que s’esboquen i es tornen a aixecar, solars buits que es construeixen, deixalles humanes -plàstics, llaunes, …- al costat de papereres mig buides, trastos i objectes voluminosos enmig del carrer, molts d’ells en aparent bon estat (es veu que som rics i feim les porgueres molt grasses), a qualsevol lloc, a qualsevol hora, a qualsevol dia: cadascú a allò que li ve bé.
2023 ja és aquí; ben vingut, encara que arribi a peu coix: que hi tinguem sort, i seny.
