Mamitis

Marta Seguí – Fa unes setmanes la Reial Acadèmia Espanyola va incorporar el concepte de mamitis com “excesivo apego a la madre”. Aquesta definició ha provocat un bon enrenou en les xarxes socials, sobretot en aquells perfils orientats a la maternitat i a la criança.

Aquesta situació va fer preguntar-me què significa exactament ”apego”. Si tornem a la RAE defineix el mot com: “afición o inclinación hacia alguien o algo”. En canvi, si busquem la definició en llocs més orientats a la psicologia ho defineixen com el lligam efectiu més fort que sent l’ésser humà cap a altres iguals produint plaer i buscant l’apropament en els moments d’angoixa i inseguretat.

Llavors, com es pot desenvolupar un lligam efectiu excessiu? A qui podria estimar més una criatura que a la seva mare? Ja sé que popularment el concepte de mamitis s’ha utilitzat quan una criatura vol sempre a la seva mare, però quan s’estudia el lligam materno-filial es descobreix que l’“apego” té el seu motiu evolutiu.

L’evolució de la nostra espècie ha provocat que les cries nasquem molt immadures. Si realment haguéssim de néixer amb el grau de maduració semblant a altres mamífers, l’embaràs d’una dona duraria massa per a poder parir la cria. Aquest “sacrifici” va ser provocat per la bipedestació i per el desenvolupament cerebral. És a dir, no podem tenir un cervell tan gran, caminar drets i tenir recent nascuts madurs.

Llavors, l’evolució va provocar que el vincle entre la mare i el recent nascut fos extremadament fort: la cria no pot sobreviure sense la seva mare i la mare se sent extremadament atreta a cuidar la seva cria. Qui ajuda a provocar aquest vincle? Principalment l’oxitocina. Aquesta famosa hormona present durant el part també és la responsable d’aquesta forta relació bidireccional.

L’oxitocina és una hormona cerebral que participa en conductes socials tan humanes com l’empatia, la confiança, la generositat o la compassió. I també és la que provoca aquesta sensació d’enamorament cap a les persones, sigui la parella o el fill. Els mamífers, i sobretot els infants, aconseguim la seguretat davant amenaces mitjançant el desenvolupament de vincles amb elsaltres, és a dir, mitjançant l’oxitocina.

Durant la dècada dels 90 es va estudiar aquesta relació materno-filial, coneguda com “la Teoría del Apego”. Es va definir com un imperatiu biològic que permetia explicar la naturalesa del vincle emocional que, des del naixement, estableix el nadó amb els seus cuidadors. També van poder definir quatre tipus de “apegos”:

  1. El segur: Apareix quan hi ha un equilibri entre l’impuls d’explorar i la recerca de protecció quan hi ha una dificultat.
  2. L’ansiós o ambivalent: Apareix quan la criatura està massa preocupada per la separació de la mare i no hi ha exploració.
  3. L’evitatiu: Apareix quan la criatura no se’ls veu afectat per la separació de la mare i continua amb l’exploració. La indiferència superficial de la criatura podria reflectir una acomodació defensiva al rebuig de connexió que expressat la seva mare.
  4.  El desorganitzat: Apareix quan el cuidador es considera simultàniament com a base segura i com a font de perill. La criatura viu impulsos contradictoris d’aproximació i evitació.
  5. Llavors, on col·loquem la mamitis? Quin d’aquests tipus de “apegos” fa referència un excés de relació entre la mare i el bebè?

    Reflexiona-m’hi. Pensem amb la relació que hi ha entre aquest recent nascut i la seva mare abans fer alguns comentaris, abans de demanar agafar la criatura, abans de fer una visita inesperada… Reflexionem abans de la importància d’aquesta relació, d’aquest enamorament que s’ha de produir entre la mare i el nadó.

    Web: www.fisioterapiamartasegui.com Mail: info@fisioterapiamartasegui.com Telèfon: 623 18 31 54

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.