Gerard Villalonga/Administrador Apostòlic – La vida dels seguidors de Crist no és una vida fàcil. Després d’haver escoltat la crida del Senyor Jesús i d’haver respost afirmativament amb alegria i ferma decisió, es presenten moltes dificultats (temptacions) en el camí de la vida cristiana. El mal existeix i –com ens recorda la Carta als Efesis–, no és una quimera. Podem i hem de fer-li front utilitzant les armes adequades.
Des del primer moment del nostre seguiment de Jesucrist hem d’estar ben convençuts que la força de la fe es situa per sobre de tots els “poders” -segons el llenguatge paulí- que intenten fer-nos desistir de la nostra opció.
És fàcil relaxar-nos a l’exigència inicial i deixar-nos enlluernar per filosofies i formes de vida còmodes que rebaixen la radicalitat evangèlica assumida amb anterioritat.
Per mantenir en present el nostre sí a Jesucrist i vèncer la temptació actual de la mundanitat, a la qual tanta referència fa el Papa Francesc, se’ns convida a pregar amb perseverança (espiritualitat) i se’ns recorda -ho acabam d’escoltar a l’Evangeli- la necessitat de deixar-ho tot per seguir a Jesús. Aquell jove, aferrat a les seves riqueses, no va ser capaç de fer l’últim pas.
Jesús aclareix que aquesta renúncia és un do de Déu. Les riqueses materials són un obstacle important per ser deixebles de Jesús, perquè l’home s’hi acaba aferrant. Els qui imitin l’actitud despresa dels deixebles seran els que arribin a la vida eterna que cercava aquell jove ric.
Sant Antoni Abat, en contrast amb la del jove ric, després d’escoltar aquest mateix passatge evangèlic, va respondre afirmativament a la crida de Jesucrist i renunciant a tots els seus béns va perseverar fins al final de la seva vida en la seva decisió. No li van faltar contratemps ni temptacions, però ancorat en la seva vida perseverant de pregària (espiritualitat) va poder mantenir-se dret i es va convertir en referent per a moltes altres persones, especialment multitud de joves, que el van imitar i van tenir com a referent en les seves vides.
Els períodes de vida eremítica no el van separar dels altres, sinó que van ser temps de creixement interior, de profunda espiritualitat, per poder lliurar-se amb generositat a les missions que l’Església li va encomanar en el seu temps: Sant Antoni, amic de Déu i dels homes, posa de manifest que quan més a prop s’està de Déu, més units esteim al nostre proïsme. Seguir a Crist no és mai una fugida del món; és lliurar-se del tot a Déu i als germans, renunciant, això sí, a la mundanitat, que és egoista i autoreferencial, en llenguatge del Papa Francesc.
M’agradaria que per als menorquins la festa de Sant Antoni Abat no fos simplement un costum més, una tradició més, alguna cosa que es repeteix cada any rutinàriament, sense cap més transcendència. Seria bo plantejar-nos cada any, quan arriben aquestes dates, la nostra pròpia identitat com a cristians i com a menorquins, renovant els nostres compromisos personals i comunitaris.
La fe i la vida es donen la mà. Certament que vivim en una societat oberta i multicultural, també multireligiosa. Però hem de reconèixer que molts dels valors que formen part d’una cosmovisió cristiana de la vida, com poden ser la fraternitat, la solidaritat, el diàleg, etc., tenen un abast universal i han contribuït a l’edificació de les societats modernes. Al costat d’una identitat cristiana militant coexisteix un cristianisme anònim format per multitud de persones que sense ser explícitament creients, han estat educades i edifiquen les seves vides sobre aquests mateixos valors continguts a l’Evangeli, que avui Sant Antoni Abat ens recorda als menorquins. Per aquest mateix motiu, tots podem i hem de celebrar junts aquesta gran festa.
En el món de la globalització tot està interconnectat i la festa de Sant Antoni Abat ens pot ser de gran ajuda per a superar el fort individualisme de la nostra societat, posant sempre el bé comú per damunt dels interessos particulars.
Aquestes consideracions ens haurien de portar a un canvi de criteris (conversió) i a una més gran responsabilitat, tant des del punt de vista eclesial com de la societat civil, assumint els compromisos necessaris que ens permetin superar els reptes del món actual.
A la nostra Església diocesana, ajudats pel Papa Francesc, hem redescobert que la sinodalitat (caminar junts), forma part del nostre ésser, que és un element constitutiu i estructural. La nostra Diòcesi, sota la intercessió de St. Antoni, ha treballat amb il·lusió i alegria aquest camí sinodal, que ens condueix a cercar el consens en les decisions, amb l’ajuda de l’Esperit, que sempre ens il·lumina i ens ajuda a créixer en la comunió i en la fraternitat, amb els de dins i amb els de fora.
També faig una crida a la societat civil menorquina, aquí tan ben representada, perquè siguem capaços de construir tots junts el nostre futur, cercant sempre a través de la fraternitat, el diàleg i la solidaritat allò que sigui millor per a tots. Les nostres arrels ens ho faciliten, perquè som, per un costat, un poble obert i, per l’altre, ens sentim orgullosos de les nostres conviccions, que en aquesta festa ressalten d’una manera particular, perquè som una tradició viva. Amén.
