Joan Pons i Pons/Barcelona – Ningú no pot imaginar -tal vegada les persones que em rodegen, el meu cercle més íntim- el pes que em vaig treure de damunt quan arran de l’expulsió del diari Menorca i la posterior campanya mediàtica i linxament a les xarxes que van emprendre em vaig desempallegar de les persones tòxiques que pul·lulaven al meu voltant (i me’n vaig adonar que, pel meu caràcter pacífic i dialogant, eren moltes). Em vaig sentir com aquells déus i esperits inoblidables i pestilents de la icònica pel·lícula d’animació japonesa El viatge de Chihiro del director Hayao Miyazaki que van al balneari de la bruixa i en surten nets, més prims, perfumats. I transformats. Estimat lector, estimada lectora, us ho aconsell i més si ja teniu la meva edat. Eliminau de la vostra vida les persones tòxiques. Déu meu, quina càrrega; són com el fang d’un riu contaminat. El món està ple de persones bones com diu el protagonista de la novel·la El falcó, de l’escriptor turc Yashar Kemal. Gent que t’escolta, gent que et respecta, gent que s’interessa per les coses que fas… n’hi ha un fotimer repartides per aquesta enorme esfera terrestre que conté la humanitat. Quina cosa més estúpida és continuar aferrat a persones metzinoses només per l’afectació del costum, per l’amistat degradada dels anys o perquè, aquestes són les més perilloses i, per tant, més tòxiques, per la simulació d’una pretesa amistat. Cometem l’error de voler-les reformar, pensam que s’adonaran del seu comportament roí només mirar-se en el mirall, però no, les persones tòxiques, tòxiques sempre seran. Recorden una frase de Confuci que he llegit no fa tant: “És impossible esculpir la fusta podrida”. Com reconèixer les persones tòxiques? La fusta podrida? Gràcies al llibre L’art de posar límits de Sonia Kliass i a la meva experiència he desenvolupat un senzill mètode: posar llindars. Ser pacient, ser condescendent, ser generós, deixar-te humiliar fins i tot. Però quan es travessen els confins amples que has traçat, ser contundent com ho és Jesucrist, aquell que deia que s’havia de posar l’altra galta, amb els mercaders que profanen el temple. Ara s’ha tornat cristià, dirà qualque lector despistat. Ho he estat sempre. Cristià. No catòlic. La filosofia cristiana és la meva filosofia. Encara que hi ha catòlics molt bons, les meves experiències amb el catolicisme no han estat gaire afortunades precisament, perquè les persones que les impartien, no eren gaire cristianes. M’agrada molt una regla expressada per la filòsofa i novel·lista Susan Sontag: “El 10% de qualsevol població és cruel, passi el que passi, i el 10% és misericordiós, passi el que passi, i el 80% restant es pot moure en qualsevol direcció.” Segons el meu parer, compartit per Hannah Arendt -i com fa Jesucrist amb els mercaders que foragita del temple a fuetades- s’ha de ser molt dur amb aquest deu per cent cruel, cercar l’empatia amb el vuitanta per cent oscil·lant i ser del tot amorós amb aquest deu per cent misericordiós. Només practicant aquesta màxima es pot sobreviure en aquest món contemporani que ha perdut empatia i misericòrdia i que ha estat segrestat per aquest deu per cent cruel i poderós que s’ha apoderat de la societat capitalista i que no tindrà cap compassió amb els dèbils, amb les persones que tenen o que tenguin al seu davall. Perdonau el pessimisme, però hem d’encarar entrenats i preparats aquest difícil 2023 que fa poques setmanes hem encetat.
TÒXIC. Adjectiu. Femení tòxica. Metzinós. Metzina, cosa metzinosa. Pres del llatí. Molts dels amics que el volten l’acaben d’ensorrar procurant-li tòxics.
