Gustau Juan/Ciutadella – Darrerament hem pogut assistir, una vegada més, a les polsegueres que des de diversos mitjans, de comunicació, xarxes socials o, fins i tot, algunes instàncies públiques, s’han aixecat en relació a l’ús oficial i normal de la nostra llengua, tècnicament dita catalana, pel lloc on es va originar.
I açò, en bona part, perquè hi ha hagut gent valenta que s’ha negat a acotar el cap, a territoris on hi som des de fa bastants de segles, és a dir, a ca nostra.
Els qui han negat el nostre dret a fer servir aquesta llengua espanyola diferent del castellà ho han fet i ho fan en nom de la unitat d’Espanya i, fins i tot, de la Constitució.
Però, vet-aquí, què diu sobre les llengües de l’Estat l’article 3 de la vigent Constitució de 1978:
Article 3.
1.- El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
- Les altres llengües espanyoles seran oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
- La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
Aquesta és la traducció oficial que, en un sol quadern amb la versió original castellana, ens van enviar el 1978, abans d’anar-la a votar.
No s’ha d’esser cap constitucionalista per entendre què diu, n’hi ha prou amb saber llegir: ja és clar que no hi ha una única llengua que es pugui dir “espanyola”; perquè diu que el castellà és la llengua espanyola,… però més avall parla, també, de les altres llengües espanyoles, …
S’entén, així, que la llengua ni és qüestió de separatistes, ni d’antiespanyolistes, ni d’esquerranosos, que res d’açò no eren ni els poetes Jacint Verdaguer o Joan Maragall ni, per descomptat, el nostre Josep Salor i Farnés.
