Quan no hi havia a penes vapors i en es port de Barcelona s’hi reunien barcos que es deien de carrera d’Amèrica i necessitaven força mariners, de Ciutadella i de Maó n’hi anaven a falcats, perquè sa nostra gent de la mar sempre han estat benvolguts a tot arreu.
Llavores se veia molt de jovent matriculat, també per fugir d’es servici d’en terra i perquè sempre tenim s’aigua salada pels ulls, i cap a Amèrica hi falta gent, i tan just eren a Barcelona, només feien arribar, i contracta feta.
Se n’anaven es joves mariners a fer lo que es deia un viatge redó, i a sa tornada duien algunes unçotes i llavores se passetjaven un quant temps pes carrers lluint es seu rellotge i es seu puro a sa boca, ben vestits com a senyors, amb aquelles orsades quan caminaven, i aquell posat de valents, i aquell llenguatge de tant se me’n dóna i aquella fatxenda d’aquí estic jo… Vamos, que es feien es rotlo de sa coa.
S’aturaven davant es portal d’una casa i ja sortia sa mare a demanar-lis notícies d’aquell fill o d’aquell parent que tenia per Amèrica, i sa mare cridava a sa filla, i sa filla sortia ben empollastrida i es mirava es jove mariner que:
“Duia patilla a l’anglesa
com aquell que res espanta,
amb més garbo o amb més planta
que un brik-bark amb vela estesa”.
Ditxosa s’al·lota que en pugués arreplegar un! Era una glòria festejar un mariner.
