DDones, un viatge per la vida en femení Ana Capó (Maó), Conso Triay (Es Migjorn Gran) i Xisca Martí (Ferreries), han confluït la seva fotografía en aquesta exposición, del 4 al 19 de març

Les tres fotògrafes darrere l’exposició DDones. De dalt a baix: Xisca Martí, Ana Capó i Conso Triay. Autoretrat.

Miriam Triay / Es Migjorn Gran – “Tot va començar quan ens vam conèixer a una classe de fotografia que impartia n’Ana. Allà ens vam fer molt amigues les tres”, Xisca Martí. “Sí, i arran d’aquest fet, van venir a Es Migjorn a la inauguració d’una altra exposició. Aquell dia, una cosa va dur a l’altra, i ens vam trobar planejant aquesta mostra”, Conso Triay. “En realitat, va ser gràcies a una de les gerents de la Sala d’Art d’exposicions Es Migjorn, on exposarem, que ens va proposar l’espai i la idea”, Ana Capó.

D’una amistat improvisada, i d’una trobada corrent, les tres artistes fotògrafes, es van veure, de cop i volta, planejant l’exposició DDones. Per coincidències i coses inesperades de la vida, llavors, durant aquest mes de la dona, del dia 4 al 19 de març, en cap de setmanes, al Carrer Major, 66, d’Es Migjorn Gran, podreu gaudir de la mostra dedicada a la dona, i a la realitat que aquesta viu.

DDONES: EL PRINCIPI DE TOT
“Al final, som dones, fotografiant dones, el mes de la dona”, explica Ana Capó. Per tant, quan a les protagonistes els demanen: de què va l’exposició?, la seva resposta és: “de dones”. Una confluència de factors femenins que han fet, d’aquesta exposició, una de les més esperades d’aquest mes. De fet, i encara que la Sala només obri els caps de setmana, les autores de les imatges tenen pensat organitzar un acte el dimecres, 8, en honor.

Una mostra que, a més, ha confluït d’una forma natural. Per molt que l’obra consti de tres miniexposicions individuals, tot s’ha acabat comportant com un únic ens. Són, en realitat, parts o fragments d’una única mostra. I encara que, com és habitual, hagin tingut algun problema a l’hora d’adjuntar totes les idees i convertir-les en una sola; el seu pas per aquesta experiència ha sigut totalment satisfactori. Com bé afirma Triay, “s’ha creat un vincle molt bonic entre nosaltres tres, i amb la resta de dones que hem fotografiat”. Afirmació que comparteixen les seves companyes, i a la qual Martí afegeix: “Jo les fotografies no sé què seran, ni si acabaran d’agradar, però només pel que hi ha hagut al darrere, ha valgut la pena”.

Unes ganes de fotografiar i crear obra que, encara que hagi tingut els seus moments complicats, de quedar-se en blanc, o de no saber exactament com fer-ho, “hem tingut molt de suport moral, de cor i d’ulls. Perquè al final érem tres fotògrafes fent un treball conjunt i separat, alhora”.

MIRA’T, CONSO TRIAY
Un dels tres fragments de la mostra porta el nom de Mira’t, i es tracta de la part fotogràfica de na Conso Triay. Mira’t se centra en els miralls, i en la imatge de nosaltres que aquests reflecteixen. “Tot just havíem de decidir quina temàtica fer, em van venir al cap imatges de dones mirant-se al mirall”. És una forma de transmetre el que veim quan ens miram a nosaltres mateixes. Com a dones. En una societat complicada, en aquest sentit. “Tot el que hi ha davant el mirall, darrere té una història. No és el que es veu i prou. Hi ha aquest doble joc”.

Un doble joc, que suposa una complicació real. Com bé ens explica la seva companya, Martí, “tècnicament és una obra complicada, ella no pot sortir al mirall, llavors s’han de col·locar molt bé els escenaris i s’han de dominar els angles utilitzats”. Una complicació que, a més, també es presenta en el fet d’haver de demanar a desconegudes de ser fotografiades.

Però una temàtica que, i com bé ressalta Capó, “la identifica molt, ella sempre fa reflexes. I encara que normalment sol ser a través de l’aigua, és el seu estil”.

Obra pertanyent a MIRA’T, de Conso Triay

MEMÒRIA EN LA PELL, XISCA MARTÍ
De dones que es miren, tant exteriorment com interior, contant-nos històries, a vegades, no visibles a l’ull, passam a cossos femenins que ens conten veritats directes, que es veuen, que estan assenyalats. Memòria en la pell, de Xisca Martí, cerca explicar com el cos de la dona s’ha vist assenyalat per molts de tipus de marques o cicatrius, que en són úniques. És a dir, que un home no les patirà.

Estem parlant, per exemple, “de la cicatriu que et deixa la cesària, o de les marques que provoquen els cossets, els sostens, les calces amb xarxa, la braga-faixa, algun tipus de sabates… robes que, moltes vegades, ens posam per veure’ns guapes sense importar el mal que ens facin”.

Martí, per tant, ha volgut centrar la seva visió en aquesta part del cos que també existeix, i que moltes vegades preferim i decidim amagar. “S’ha d’aconseguir, encara que la imatge no sigui estètica, que aquest tipus de senyals deixin de ser tabús, que també formen part de nosaltres, visibilitzar-ho”.

En aquest sentit, i igual que hem destacat en la part de Triay, Ana Capó afirma que “hi ha una feinada darrere que no es veu. La gent es pensa que fer una fotografia és fer clic i prou, ho hem sentit moltes vegades. Però no, hi ha tot un procés de planificació, d’estudi propi, de posar-se en la pell de les persones que has de fotografiar. No és fàcil demanar-li a algú que es despulli i et mostri el seu cos. Has de tenir molta cura i empatia”.

Obra pertanyent a MEMÒRIA EN LA PELL, de Xisca Martí

PERDRE’S PER TROBAR-SE, ANA CAPÓ
I així, de cossos nus que expliquen històries externes, arribam a una història pròpia, amb nom llinatges i cara. Ana Capó fa alguns anys va patir una lesió de complicada recuperació, a causa de la qual va haver d’estar 27 mesos de baixa. “Durant 4 anys, i mentre em recuperava, vaig fer-me un autoretrat cada setmana. Va ser la primera vegada que emprava aquesta tècnica, i en vaig aprendre moltes coses”.

La fotògrafa professional va haver de deixar la seva feina, per centrar-se en ella i en el seu procés. Però, i encara que ja no fes fotografies per encàrrec, no va deixar mai la càmera. Era el seu suport, la seva teràpia. “No va ser col·locar la càmera i prou, sinó que darrere hi havia tot el que volia i necessitava explicar, del que m’havia passat aquell dia”. Cada imatge té un significat diferent, i cada un forma part del seu procés de recuperació, de les fases que formen part d’aquest. Així, trobarem ràbia, por, dolor, però també felicitat i acceptació.

Les seves companyes admiren aquest tema i la mostra de resiliència que suposa, i encara que al principi Capó no tenia molt clar omplir les parets de la sala amb la seva cara, elles l’han animada en tot moment.

Les tres fotògrafes i amigues, a més, tenen alguns asos baix les mànigues que segurament ens sorprendran, com l’explosió de colors de les seves obres, que viatjaran de les paletes més vives al senzill blanc i negre; o la possibilitat d’oferir-nos obres fetes per les tres artistes conjuntament. Res està confirmat encara, i tot està més que clar. L’exposició inaugurada el 4 de març, promet ser un viatge per l’univers femení real, i sense tapalls. Tot al descobert. I tot DDones.

Obra pertanyent a PERDRE’S PER TROBAR-SE, d’Ana Capó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.