La fotografia pictòrica i natural de Kika Triay “En termes generals, la figura masculina a dintre de l’art ha heretat la idea de geni de Dalí o Picasso, adoptant un paper egocèntric i molt poderós. I és per açò que a la dona li costa més destacar quant a art”

Miriam Triay / Ciutadella – Kika Triay, coneguda també per la seva faceta artística Analogic Blue, és una fotògrafa i artista llicenciada en Belles Arts, especialitzada en Imatge, amb un grau superior de Fotografia i un màster en Formació de Professorat. El seu recorregut pel món de l’art se centra, sobretot, en la fotografia, ja sigui la digital i més habitual, o la tècnica analògica cianotípia. Però també ha mostrat, de sempre, una forta passió per la pintura, observable en la clara herència pictòrica de les seves fotografies.

EL SORGIMENT DE L’ART
“Des d’un principi tenia molt clar que l’art era alguna cosa que jo volia introduir a la meva vida, que era prioritari”. Podríem dir, per tant, que la passió de Triay per l’art, va néixer molt prest. De fet, de petita li regalaren una càmera compacta que li encantava emprar. Va ser a través d’aquesta que va descobrir la seva afició per la fotografia, i com aquesta la relaxava. “Quan mires a través d’una càmera, d’alguna forma el cap deixa de pensar; t’has de focalitzar, concentrar, en allò que mires, i aquest procés a jo em relaxa”.

Seguint la seva idea que l’art l’havia d’acompanyar, i veient com la fotografia l’ajudava i l’omplia, va decidir estudiar Belles Arts. Allà va descobrir la tècnica de la cianotípia que l’ha acompanyada fins avui en dia. Aquesta “es basa en fer impressions amb tons de blau”; és un tipus de revelatge artesanal, que dóna com a resultat fotografies blaves. La faceta de Kika Triay que abraça aquesta tècnica, realitzada amb càmera analògica, és coneguda com a Analogic Blue. El nom d’artista que es pot veure a la seva pàgina d’Instagram, @analogic_blue, on publica les obres fetes d’aquesta manera.

Però, Triay presenta també una altra cara fotogràfica centrada en la fotografia digital, i feta amb càmera reflex. Aquesta la podem trobar publicada @kikatriayphotography. En les obres realitzades a partir d’aquesta tècnica, l’artista intenta donar molt de pes als colors; “m’agrada potenciar la part més cromàtica, perquè és la més capaç de representar emocions”. De totes maneres, i en ambdues tècniques, la seva intenció i finalitat és aconseguir un resultat “fresc, natural, alegre, dinàmic, amb molta llum… no m’agraden els artificis ni les coses estrambòtiques, i tampoc m’agrada l’art que no transmet res”. Per a ella, les obres han d’aportar alguna cosa, han de ser capaces de comunicar.

L’ART DE KIKA TRIAY
Així, i tenint en compte el que significa l’art per a Triay, l’artista sempre intenta impregnar-se i impregnar la seva obra d’aquesta part més emocional, a partir del color. Una forma de treballar i enfocar les seves fotografies que, i com ella mateixa admet, ha fet que molta gent es pensi que es tracten de pintures, sobretot pel que fa a les obres fetes amb cianotípia. De fet, i en paraules seves, “sempre potenciï el color perquè em recorda a la pintura. La meva fotografia té una clara herència pictòrica”. Aquesta influència la podem comprendre, ja que, l’artista també és una gran apassionada de la pintura.

A la llarga, un dels seus projectes és la multitècnica. És a dir, barrejar la fotografia amb la pintura. “M’agradaria fusionar ambdós arts, donant-li així, una altra dimensió a la fotografia. En aquest sentit, la candidata perfecta és l’obra feta a partir de la cianotípia. El mateix paper ja és d’aquarel·la, i crec que seria curiós treballar-lo amb una altra tècnica”. Triay ja ha fet algunes proves, i els resultats l’han convençuda de seguir intentant aquesta fusió per, algun dia, acabar exposant-ho davant de tots.

UN CAMÍ COMPLICAT
En aquests moments, l’artista treballa i s’esforça per poder treure obres noves i úniques, que pugui exposar i ensenyar. Però, també, per poder convertir-se en professora de fotografia. Encara que Triay ara tengui clares les seves motivacions, no sempre les ha pogut realitzar com li hagués agradat.

Gran part de la seva trajectòria professional se centra en el món de la premsa, fent fotografies d’actualitat i fotoperiodisme, una de les poques sortides laborals que existeixen avui dia per als fotògrafs, i que li mostraren com de sacrificada és aquesta feina. I en el de l’educació, ja que, gairebé sempre ha fet classes de fotografia. Però actualment, a l’Escola d’Adults de Ferreries, fa classes d’altres matèries, com català o informàtica.

De totes maneres, Triay considera que, tant la fotografia en si, com l’art en general, “són feines que estan poc valorades, econòmicament i socialment”, i açò fa que sigui complicat dedicar-s’hi o trobar ofertes dignes. De fet, la fotografia que realment li agrada a ella és la lliure, la creativa; i la que feia de cara a la premsa era limitada en aquest sentit.

ELS ASSOLIMENTS
En aquest camí de pintura i fotografia, d’art i creativitat, Kika Triay s’ha anat obrint portes, i s’ha anat fent un raconet i un lloc. Ha participat en algunes exposicions col·lectives de fotografia digital, però no va ser fins fa dos o tres anys, que va decidir fer la seva primera exposició personal. “Va ser gràcies a la meva germana, que em va impulsar i em va donar l’empenta necessària perquè m’atrevís a exposar públicament la meva obra”. La fotògrafa presenta una personalitat humil i introvertida; així, ressaltar i ser el centre d’atenció, no són coses que li agradin.

Igualment, es va decidir, i va fer la seva primera exposició, de fotografia analògica com a Analogic Blue, a l’Espai d’Art Xec Coll. A aquesta la va seguir una altra, l’any passat, a El Roser. I, finalment, “aquest estiu, vaig fer una exposició temporal, de 15 dies, a la casa on abans vivia la meva àvia. Un espai molt cèntric i amb una entrada molt polida”. Gràcies a mostrar la seva feina al públic, de forma més directe, i no a través d’un mòbil, Triay es va adonar “del gratificant que és per un artista que les persones et valorin i et transmetin les seves sensacions i opinions”.

Exposició Espai d’Art Xec Coll

LA DONA ARTISTA
Tanmateix, i com encara passa en moltes altres professions, segons Triay, en l’art encara no hi ha igualtat entre homes i dones. “El que encara seguesc veient, des del meu punt de vista, és que en l’art la figura masculina presenta la idea de geni, que vam heretar de Dalí o Picasso -dos artistes molt potents que, segurament, sí que ho eren, genis-; adoptant un paper egocèntric i molt poderós. I és per açò, que a una dona li costa més destacar quant a art”. Així, per a l’artista, en molts casos, no sempre, l’home segueix el seu ego, perseguint l’èxit. Per contra a la dona, que no cerca tant aquest reconeixement, però que també mereix tenir-lo. “Jo crec que la figura de geni en la dona no existeix, la dona no presenta aquest ego”.

Aquesta falta de reconeixement cap a la dona artista, per Triay, es pot observar en la figura de la pintora ciutadellenca Carmen Vivó. “Una professional dedicada que, fins i tot, ha guanyat un premi internacional a Madrid, però la qual, i des del meu punt de vista, no ha tingut el paper que mereixia a dintre la societat menorquina”. Vivó, a més de ser un referent per a l’art, tant fotogràfic com pictòric, de la nostra protagonista, és també un exemple que confirma el seu pensament sobre la falta d’ego en la dona.

Seguint aquesta línia, quant a fotografia, concretament, Triay també creu que no s’ha valorat igual a homes i dones. “És una feina bastant sacrificada, i potser fins fa poc, les dones no podien dedicar el mateix temps que els homes a fer-la. Açò segurament ha fet que, actualment, hi segueixi havent més homes que dones”. Per Triay, llavors, i en termes generals, a les dones no se les valora igual, i encara hi ha models i rols marcats que engrandeixen la bretxa.

NUESA BLAVA
Així, necessitam un canvi en l’imaginari col·lectiu que sigui capaç de fer que homes i dones siguin iguals a ulls de tothom. Que una artista o fotògrafa dona és igual de capaç i bona que un home. Fet que ja demostra la mateixa portada d’aquest número, representació d’un cos femení nu, fet amb la tècnica de la cianotípia. “La vaig fer fa molts anys, però és la idea que m’ha transmès el nom d’aquesta revista”.

Per executar aquesta imatge, i seguint, des dels seus inicis, amb la idea de senzillesa i llum, l’artista va demanar a una amiga seva que fes de model, despullada, i tapant-li la cara amb adornaments nadalencs. El resultat al·ludeix a una figura escultòrica. “Cercava fer una crítica sobre l’excessiva cosificació que hi ha avui dia. Sobre el fet que es mostrin tant de cossos femenins nus, sexualitzant-los, i que no es doni importància a altres coses. Per açò amag el cap, la part mental. I deix a l’aire lliure el cos, la part superficial; com a representació del que crec que es fa al món real”.

Una portada que mostra, no només la nuesa femenina segons l’artista, sinó el que significa aquesta nuesa avui dia. Una imatge blava mostra indiscutible del treball d’Analogic Blue. Una artista, Kika Triay, que, tot i les dificultats que suposa voler viure de l’art, i les traves que s’ha anat trobant en el camí, ha demostrat una resiliència i determinació admirables. Virtuts que, amb un poc de sort, la duran a complir els seus somnis.

Portada NUA número 5, del mes de desembre
Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.