Joan Pons i Pons/Barcelona – Adelina Gomila Pons tenia nom de cançó. De fet, el seu nom personal és d’origen germànic i significa de “noble estirp” o “triomf”. Va néixer a Ferreries el dia 26 d’abril de 1916 i va morir a la mateixa localitat el 12 de juny de 2005 a la no gens menyspreable edat, per la dura vida que va tenir, de 89 anys. S’havia casat amb Gabriel Gomila i van tenir una única filla que van posar de nom Margarita. Com que eren cosins van haver de pagar dispenses matrimonials. Gabriel va morir a Palma i, com a curiositat que il·lumina de manera tangencial l’home, va perdre dos dits mentre participava en el transport dels canons de Llucalari quan eren pujats des del port de Maó en direcció a la bateria de costa alaiorenca. Va ser perseguit per les seves idees polítiques i empresonat a la Model de Barcelona els anys immediats a la finalització de la Guerra Civil espanyola. Abans havia hagut d’estar amagat en un racó secret de ca seva -un zulo, l’anomenaríem ara- per por a aquesta detenció que finalment es produí. Quan va sortir de presidi la família va optar per emigrar a Algèria amb la intenció de trobar la vida digna que a Menorca ni a la resta del seu país no se’ls permetia tenir. Adelina va vendre els mobles de ca seva i van poder contractar una barca que va dur el seu home a Alger. Temps després viatjà al país nord-africà acompanyada de la seva filla Margarita.
La meva tia per part de mare Catalina Pons es va casar amb un germà de n’Adelina i és dipositària de les fotos familiars que surten al llibre de la traductora i professora de la UPF Marta Marfany Els menorquins d’Algèria del qual vaig tenir l’honor d’escriure el pròleg i que va ser publicat per Serra d’Or. Na Marta està casada amb un renebot de n’Adelina, en Carles, que és germà de la meva dona, na Tónia (la tercera reneboda és na Joana Gomila, batlessa de Ciutadella). Igualment, tots tres membres familiars -Adelina, Margarita i Gabriel- tenen fitxa al volum de Josep Portella titulat Llibre d’exilis encara que amb errors que he esmenat en aquest escrit; fitxes 330, 331, 333.
La darrera vegada que vaig parlar amb Adelina va ser a la seva casa de Palma que estava situada en un trencall de la plaça d’Espanya, a prop de l’estació del tren. Amb la meva dona, llavors doctoranda i professora encara no titular de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, ens hi havíem aturat de tornada per fer nit després de reunir-nos amb el pintor Miquel Barceló. Adelina ens va tractar amb una hospitalitat extraordinària. Ens va fer el sopar, es va interessar per la feina de la seva reneboda i, com a gest que arrodoneix aquesta hospitalitat esmentada, es va aixecar a les cinc de la matinada per preparar-nos el berenar abans de dirigir-nos a l’aeroport de Palma per agafar el nostre vol. L’olor de cafè acabat de fer és el record que sempre associaré a aquesta dona guapa i elegant.
Com que cosia molt bé -es feia ella mateixa els vestits- va fer feina de modista a Algèria. Un punt d’interès del cas d’Adelina i de la seva família que van emigrar a Fort-de-l’Eau -que llavors ja tenia 12.000 habitants- és que no forma part dels contingents de migrants que van arribar a l’Àfrica septentrional des de Menorca. El gran gruix hi arribà de manera escalonada arran de l’ocupació francesa de la ciutat d’Alger el 1830. El segon, més minoritari, després de la Guerra Civil.
