Un món de textures de la mà de Paca Florit

Itziar Lecea / Ciutadella – Paca Florit (Ciutadella, 1974), ha fet l’agost -i el juliol- a la sala municipal del Roser repartint somriures. És part del seu caràcter alegre, com ella mateixa es defineix, que trasllada a les obres que han penjat de les parets de la sala. Però més enllà de la felicitat encomanada a través dels colors, textures i traços, Florit és una dona creadora de mons. Dintre del seu taller de gravat, especialitat a la qual s’ha donat en cos i ànima, però també a casa seva, a l’escola on treballa, als tallers que impartia quan era una novella llicenciada en Belles Arts a l’Escola Municipal al costat de Pacífic Camps. Una volta tancada l’aventura del Roser, Florit se sent preparada per començar una nova etapa.

ENAMORAR-SE DE L’ARTESANIA DE L’ART
I l’ha iniciada amb la portada del primer número de Nua d’octubre. Un dibuix que ens ha fet expressament i amb el mig somriure d’una conversa a mitja veu, assegudes als bancs que va recuperar de la Consolació per poder veure l’exposició Matèria Natural “amb calma”. Rallar amb qui em va despertar passió per l’art a l’adolescència, és quelcom misteriós. O potser és el to de veu pausat i xiuxiuejant. Començam per la seva infància, de la que rememora que “era ben petita i ja pintava. Record els capvespres de quan era una filleta a la cuina de casa de la meva àvia, pintant les làmines que em comprava el meu pare els dissabtes a matí a la llibreria. Eren uns paquets vermells on venien unes quantes làmines: de cases, d’animals, de paisatges… i anava copiant. Amb allò vaig començar. I tenia ja la idea que seria molt divertit poder fer feina de pintar, tot i que no veia el com fer-ho.”

Portada NUA número 4, d’octubre

L’afició al dibuix no la va perdre tampoc durant l’adolescència. I l’oportunitat d’anar destapant la incògnita de com guanyar-se la vida amb el dibuix, es va presentar quan va començar el batxillerat. “Al meu any ens va tocar una reforma educativa a la qual van implantar el batxillerat de Belles Arts, a l’Escola d’Arts i Oficis. Era l’any 1990, i agafava l’autobús cada dia per anar a Maó, l’única de tota Ciutadella, a unes classes on només érem tres alumnes, la primera promoció de Belles Arts de Menorca. I vaig tenir la sort i el luxe d’aprendre moltíssims amb els professors que ens van donar classe, que a més van poder estar molt per nosaltres. Persones com en Toni Arcas o na Joana Olives, que impartia l’assignatura de volum, em van mostrar moltíssim sobre art abans d’entrar a la universitat. De fet, quan vaig fer la selectivitat, que ens va tocar a Palma, em van animar a estudiar la carrera. Tot i que no sabia molt bé de què aniria. Però dedicar-me a allò que m’agradava sense haver d’afegir matemàtiques, o història? Semblava un somni.”

Així va ser com, l’any 1992, na Paca va entrar a la Universitat de Barcelona, amb el suport dels seus pares, que la van animar tot i “no saber ben bé quina sortida laboral podria tenir en acabar. L’únic que tenia clar és que dibuixar m’agradava molt. Vaig fer els tres primers anys comuns i els dos darrers, que llavors encara era una carrera de cinc anys, vaig triar l’especialització de gravat, que era un món del tot desconegut per jo. Ho vaig endevinar de ple. La cura pel material, per les textures, pel volum… amb el gravat vaig descobrir un món de materials interessants. I vaig aprendre a treballar el coure, l’alumini, el ferro, el zenc, la fusta… per després estampar damunt paper. Se’m va obrir un camp tan gros de possibilitats, que em va encantar. Em vaig enamorar de l’artesania de l’art.”

Sa Contramurada amb papallones, quadre de na Paca Florit

EL PODER DE LA DONA CREADORA
“Quan vaig acabar la carrera, vaig decidir muntar el meu taller de gravat a Ciutadella, perquè gairebé no hi havia res. En Pacífic Camps em va donar l’oportunitat de fer classes, ja que ell també havia fet gravat amb en Pere Pons i en tenia nocions. Així vam muntar un taller de gravat per adults i d’aquells anys encara hi ha alumnes que graven. Paral·lelament, anava a Ferreries a fer tallers plàstics. I, finalment, vaig entrar a donar classes a l’escola de la Consolació, combinant les activitats dels centres i amb uns horaris una mica desgavellats. Però compaginava com podia la feina que em donava de menjar i la meva il·lusió pel gravat, al meu taller, al qual vaig instal·lar el tòrcul que encara faig servir i que vaig poder comprar gràcies a l’ajuda dels meus pares.”

Al·lotera des de sempre, la vida familiar va irrompre en el dia a dia de na Paca amb el naixement del seu primer fill, “i vaig haver de reduir activitats, decidir a què dedicava el meu temps que, de cada vegada i amb el naixement de dos fills més, era més limitat. En un moment donat, vaig decidir deixar-ho tot manco l’escola, que em donava per viure. I tenir també el meu temps per pintar, perquè l’espina de quan veia a altres xalar d’una activitat que a jo m’omplia, però per la qual no tenia temps, es clavava profunda. Quan els meus fills van començar a ser independents, vaig veure que el temps tornava. Però llavors, em van oferir la direcció de secundària de l’escola. Era un moment en què hi havia crisis, i tot el món de la pintura estava molt aturat. Així que, de manera una mica egoista, vaig decidir centrar els meus esforços a l’escola perquè hi tenia als tres fills. Trobava que era el moment de treure profit de la situació, i crear l’escola que jo voldria per ells, el centre educatiu creatiu que sempre havia somiat.”

De l’inici d’aquesta etapa, ara ja en fa cinc anys. I Florit té ganes d’obrir nous horitzons. “Si hagués de triar entre la Paca creadora al seu taller i la que crea amb els fillets a l’escola, no sabria cap a on tirar. Estan les dues al mateix nivell. M’agrada molt lligar la meva capacitat creadora amb la guia i la tutoria de fillets que també creen. La mescla és explosiva. Amb els anys, a més, ha après a no tenir por al llenç en blanc, a equivocar-me pel camí. Perquè si no m’agrada el que surt, sempre ho puc tapar i crear sobre creació, amb un resultat totalment diferent. Veig amb els fillets als quals don classes -els de secundària- que també tenen por a aquest full en blanc. Jo he recuperat el que els fillets petits tenen, que pinten lliurement sense por al resultat.”

Sense por és com moltes teles de tapisser, amb capes de pintura, de fil, de textura, han arribat a conformar la darrera exposició de Paca Florir. La “Matèria Natural” que ha inundat el Roser durant l’estiu. “Amb aquesta exposició he tornat a recuperar la il·lusió per nous projectes que estan per venir. No m’he esforçat mai per moure la meva obra, i crec que és el moment de fer-ho.”

Tanmateix, i amb el curs ja començat, la Paca inspiradora de creació floreix també amb ganes. “Crec que als adolescents als quals don classes, si no els hi mostr jo a estimar l’art, no els hi mostrarà ningú. Si aquests adolescents no els agrada anar a veure exposicions quan siguin adults, no hauré aconseguit despertar interès i respecte pel que veuen. És una edat en què o et comença a agradar o ho comences a odiar. I falta molta cultura de l’art en el món educatiu, també perquè les reformes educatives no aposten per educar en l’art. Per açò m’agrada el vessant d’inspiradora amb els meus alumnes, perquè vaig creant amb ells, i disfrut del procés. I si només un d’aquests alumnes va a un museu amb ganes de disfrutar de l’art, hauré aconseguit el meu objectiu.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.