Un manat d’espàrrecs Per Josep Portella Coll

Bep Portella / Alaior – Quan arriba el mes de març, amb la primavera, es deixondeix l’home recol·lector que tots duim dins i faig un parell de sortides per anar a fer espàrrecs. En una vaig per un camí pròxim a Alaior, on hi passa poca gent; en l’altre faig unes tanques de dalt Son Bou. Sempre en cull un bon manat i qued amb les mans condecorades durant una setmana. Després feim els espàrrecs de molt diverses maneres. Si en Bep Al·lès em permet aquesta incursió gastronòmica, la més popular és la truita d’espàrrecs, a la que jo afegeix porro que neutralitza el gust un poc amargant de l’espàrrec, o també podem fer sopa o crema, encara que per jo el premi se l’endur aquell plat d’espàrrecs justs passats per la planxa, es clar, escollits els més gruixats i consistents, i després remullats en formatge fus de poc grau. Amb l’assu8mpte de fer espàrrecs vaig aprendre una cosa que us vull compartir. Fins fa uns anys, només agafava els espàrrecs menorquins, aquells que neixen en les esparregueres de pua gruixada i punta penetrant, aquells d’un verd tirant a turquesa, més gruixats. Els anomen “menorquins” per diferenciar-los dels “forasters”, que són els que creixen en les esparregueres que deim bordes, més prims i d’un verd intens. El nom de “forasters” és ben meu. Com que quan era jove veia que aquests espàrrecs que nosaltres rebutjàvem eren molt apreciats per aquelles persones que havien vingut de fora per fer feina a Menorca durant els seixanta i setanta, els vaig batiar així. Nosaltres no els donàvem cap valor culinari i crèiem a mon pare quan ens deia que els bons eren els “nostres” i que els altres eren dolents i feien mal de panxa. Així va ser durant molts d’anys, fins que un dia, que vaig trobar totes les esparregueres netes, se’m va ocórrer collir-ne dels altres. Me’ls vaig menjar amb por, però van ser ben iguals de bons. Des de llavors ja no faig diferència i en cull de cada casta. Açò em fa pensar que moltes de vegades, en la vida, tenim por de les coses i de les persones que no coneixem, ocultam aquesta por rere una bateria de prejudicis i feim cas de les xerrameques que altres escampen per fer mal o per aïllar a aquell que és diferent. I que gairebé sempre aquesta por escampa quan parlam amb l’altra, quan el coneixement ens fa perdre la por i ens obrim a l’amistat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.