Miriam Triay / Ciutadella – Guiem Soldevila (1980), reconegut músic ciutadellenc, és un artista capaç d’abraçar diferents facetes musicals. És cantant i compositor, però també produeix i arranja les seves peces. A més de tenir una constant necessitat d’experimentar i seguir aprenent de i amb la música. La seva feina es divideix en tres branques que marquen la seva forma de viure aquest tipus d’art: la composició de música instrumental per projectes audiovisuals, bandes sonores, recitals poètics…; la composició musical de les lletres pròpies; i la musicació de poemes d’altres artistes. Dins aquesta darrera àrea es troba el seu nou projecte i cinquè disc, Intimari, publicat el passat 31 de març.
Com sorgeix en Guiem Soldevila músic?
Sincerament, no record no haver estat músic. Vaig començar dins aquest món des de molt petit. Venc d’una família molt musical, especialment la meva mare, la cantautora Maria Àngels Gornés. Però també em vaig relacionar amb un entorn que estava molt ficat en el món de la música. Amb nou anys ja formava part d’un grup anomenat ‘Manners’, i des de llavors, realment, no he aturat de fer i tocar cançons.
I com es definiria musicalment xerrant?
Doncs jo crec que, actualment, el meu treball personal es divideix en tres vessants molt diferenciats: compondre música instrumental, compondre música per a les meves lletres i musicar poemes. De fet, bona part de la meva producció són poemes musicats, per açò, diria que potser és el que més coneix la gent de la meva trajectòria.
Aquest darrer vessant recorda una mica a l’estil de la teva mare.
La meva mare és una de les meves referents musicals. Però, en realitat, em vaig iniciar musicant poemes gràcies a haver coincidit amb en Ponç Pons en un recital poètic. A partir del moment en què ell em va regalar part de la seva obra, em vaig submergir en els seus escrits. Vaig obrir el llibre, vaig seure al piano, i vaig començar a compondre.
A partir d’aquest moment, i del disc Nura (2011) que n’és el resultat, vaig començar a endinsar-me dins aquest vessant més seriosament. Però no era la primera vegada que musicava poemes. Amb 16 anys, i per un treball de classe, vaig musicar un poema de Joan Alcover, La sirena, que, i de fet, sortirà en aquest nou disc que acab de presentar, Intimari.
Com neix aquest projecte, Intimari?
Feia temps que tenia una sèrie de poemes musicats en català, que sabia que algun dia veurien la llum. Però va ser el director del Festival Barnasants, en Pere Camps, que em va convèncer per fer-ho ara. Així que em vaig tornar a endinsar a dintre de la poesia catalana.
Mai havia fet un disc tan ràpid, de fet, l’he gravat amb menys de mig any. Per jo va ser un repte. I n’he quedat molt satisfet amb el resultat. Tenc la sort de comptar amb un molt bon equip, que entén el meu projecte, la meva música. Aquest està format per Mathias Chaumet en la mescla, Yves Roussel en el mastering, Carles Gomila en la imatge de la portada, Tomàs Rotger com a autor de la foto interior, Manel Soldevila en el disseny, i Satélite K en l’edició i distribució. A més dels músics que m’han acompanyat, Lluís Gener al baix, Pau Cardona al cello, Violant Menorca al violí, Moisès Pelegrí a les percussions, Pere Moll a la bateria, i Elena Armenteros a l’arpa.
Per quins poemes i poetes està format?
El disc presenta 9 poemes que, d’alguna forma, transmeten una part molt personal, tant del seu creador, com de jo mateix. És un disc molt íntim, en realitat, i per açò rep aquest títol d’intimari. Una paraula que em va regalar en Ponç Pons.
Així, i per ordre de reproducció, l’oient troba Abans de tu de Sònia Moll; El collar de caragoles, de Màrius Torres; Ritual de la pluja, anònim, de la tribu nord-americana, navajo; Els dies antics, de Ponç Pons; La sirena de Joan Alcover; Reservat el dret d’admissió, de Sònia Moll; La gran dolor que llengua no pot dir, d’Ausiàs March; Isâm Yasin al manurqî (1233-1287) escriu de nit, abans d’entrar en batalla, el seu darrer poema d’amor, de Ponç Pons; i Pastera de Ponç Pons.
Entre aquests trobam poetes de totes les èpoques, des d’Ausiàs March fins a Sònia Moll; que són capaços de transmetre missatges referents a temàtiques molt actuals. Així l’oient podrà escoltar Els dies antics, single que ja vaig presentar aquest estiu, on Ponç Pons, fent un cant d’amor a Menorca, parla de la problemàtica del turisme, la massificació i l’especulació que tenim. O El ritual de pluja, que es tracta d’uns cants fets per cridar i invocar l’aigua, molt necessària per nosaltres, menorquins, en aquests moments. O Pastera, que, i com el mateix nom indica, parla de forma crítica alhora que esperançadora, sobre els refugiats.
Per tant, l’únic nexe d’unió entre els diferents poemes musicats és que, d’alguna forma, mostren la seva manera de pensar, de sentir?
Exacte. No presenten un nexe conceptual. No és com Nura, per exemple, que és una unitat. Però sí que és un disc que ha sortit íntimament de jo. Encara que les lletres no siguin pròpies, me les sent meves. Per açò, moltes vegades, el procés de trobar un poema per musicar, costa. He llegit molts poemes i n’he musicat molt pocs. M’he de sentir identificat amb el que el poema diu, perquè és el que després cantaré. I la veu és un instrument molt sincer.
Com acostuma a triar la poesia que vol musicar?
Doncs jo crec que és pur instint. Per jo el mateix poema ja té música. De fet, i quan es tracta de poesia, se m’obren nous camins i paisatges musicals per explorar.
Normalment, són poemes o poetes que m’han captivat, que realment m’he ficat dins la seva obra, que s’ha diluït la distància entre la seva obra i jo, fins al punt, que l’he sentida meva. A més, i en aquest sentit, he tingut la sort de poder dialogar amb alguns d’aquests, com Ponç Pons o Sònia Moll, i açò ho fa més proper i fàcil. Després, els poetes que no he tingut el plaer de conèixer, els he anat captant a força de llegir-los, i he acabat tenint la sensació que els coneixia. La violinista del meu equip un dia em va dir que jo el que feia era canalitzar els poetes a través meu. I jo crec que sí, que va per aquí. Els canalitz.
Ara que ha tret Intimari, i que han passat més de deu anys des del seu primer disc com a tal, Nura, quina evolució diria que ha fet?
Em sent amb més confiança davant el que faig. El que passa és que hi ha una cosa que no canvia mai, i és que sempre estic en constant aprenentatge. Sempre m’he sentit en evolució amb el que faig. Seria incapaç de repetir una mateixa fórmula. No m’he centrat només en una única cosa, sinó que he anat integrant diferents elements a la meva música.
De fet, diria que a Intimari es pot veure la suma de tots aquests elements. Es pot veure l’evolució. I crec que el canvi més gran i observable, és a nivell vocal. Ara conec més la meva veu i el que és capaç o no de fer.
I, pel que sabem, amb aquest nou projecte aniràs de gira.
Sí, és una gira de presentació, que, de moment, durarà dos mesos, i s’iniciarà a Barcelona, a Luz de gas, el pròxim 24 d’abril. A partir d’aquí, viatjarem a Mallorca, València, Granada, Eivissa, Formentera i, fins i tot, assistiré a la Fira Litterarum a Móra d’Ebre. Pel que fa a Menorca, a casa, tindré el gust de presentar Intimari el 27 de maig a l’Auditori de Ferreries.
