La setmana passada va morir Antoni Pons Fernández, conegut com en Silve, pare del nostre soci Silve Pons Arguimbau, i persona respectada, admirada i solidària com poques.
El sindicalisme de la Menorca del segle XX no es pot entendre sense la seva figura, sense la seva feina en pro dels drets dels treballadors i treballadores, on en va ser exemple també de diàleg ferm i d’arribar acords, molts difícils a vegades amb les patronals, especialment la del calçat, sector on ell hi va desenvolupar gran part de la seva vida laboral i que com molts obrers de la seva edat, davant la crisi i la tancada de fàbriques a meitat dels 80 van acabar la seva vida laboral al sector turístic.
Va ser allà, a l’Hotel Falcó on vaig conèixer aquell home que feia de “conserje” de nit, xerrador, informat bé de totes les coses, que cercava també el punt de vista dels seus interlocutors, i sobre tot solidari, que et donava tot el que tenia. Aquí va néixer una amistat ferma amb ell i amb la seva família, especialment amb Silve fill, soci de Setmanaris i Revistes i fins fa uns mesos gerent d’aquesta empresa.
La figura de Silve Pons Fernàndez és la figura del sindicalista honrat, d’aquella persona que ho va donar tot pels drets dels treballadors sense mai esperar res a canvi. Persona que es duia bé amb l’esquerra i amb la dreta, amb tots aquells que van tenir el plaer de gaudir de la seva amistat ferma, de les seves converses, de les trobades al pati de ca seva el Diumenge des Be, dels que el visitaven i van aprendre dels seus consells de coneixedor de la vida…
Esperit lliure de sabater de banqueta, rebel, independent, lluitador i solidari. Cercador d’esclata-sangs, caçador i pescador de vorera, però sobre tot mestre i amic.
Regidor del primer Ajuntament democràtic de Ciutadella amb el PCE, on demostrà la seva vàlua al front de l’àrea de Governació, obert al diàleg amb tots els que van formar aquell primer ajuntament que podríem dir de concentració, on tots els regidors van tenir àrees de gestió, on el tarannà personal estava per damunt dels interessos de partit… Eren homes com en Silve que van saber fer política amb majúscules, sense fer de la política el seu modus vivendi.
Enyoraré trobar-me amb ell a peu de carrer, enyoraré aquell “Com van ses coses… Com veus sa situació actual?” i fer-ne quatre cèntims que sempre anaven acompanyats de bons consells, de saviesa, d’una visió especial que sols els estadistes tenen.
Rebeu el nostre condol família que també en sou la nostra, en especial na Carme, la seva esposa i companya de vida, i en Silve, el seu fill, conseller també i amic de veritat, juntament amb les seves filles Carme i Samanta, els seus gendres i aquesta gran família d’amics que sempre, de ben segur, el tindrem present.
