Devoció popular a l’edat mitjana Per Jaume Sastre Moll

La Catedral de Menorca.

Jaume Sastre / Ciutadella – L’home medieval era una persona supersticiosa, devota i crèdula, fàcilment influenciable per aquell orador que sàpigues enfervorir els seus ànims i sentiments, així com omplir els desitjos que desitjava el col·lectiu. Creia en la Predestinació i en el Determinisme, de manera que tot podia ser resolt mitjançant la pregaria fervorosa davant unes relíquies d’un  sant o d’una santa, una imatge venerable, o amb la promesa de realitzar una acció pietosa o de penitència en cas d’obtenir el prec. Però també creia en el càstig diví, que era enviat a tots aquells que actuaven fora dels preceptes dictats per l’Església i la moral, de manera que la seva idea de Déu era una combinació de Pare Misericordiós i de Jutge Implacable, capaç de condemnar, per tota una Eternitat, els pecats comesos pels homes i dones, eclesiàstics i papes.

Per aconseguir els favors  de la Divinitat, o per evitar el càstig diví, l’home Medieval va posar en pràctica tota una sèrie d’actuacions que arrelaren en totes les comunitats cristianes de diferents maneres, unes pràctiques que algunes encara són vigents i altres que han caigut en desús.

Són pràctiques vigents les Peregrinacions als grans centres religiosos, com Roma, Santiago de Compostela, Jerusalem, centres on es veneren les relíquies de sants o foren llocs on es desenvoluparen actes i escenes que han esdevingut famosos pel seu caràcter emblemàtic per la Cristiandat (mort de Crist o la troballa de la Vera Creu). A nivell més local són també famoses les romeries i les visites anual que es realitzen a determinats santuaris i esglésies d’afamats monestirs. Són les concentracions religioses a Lourdes (França), Fàtima (Portugal) i Montserrat (Catalunya); A les Illes, el Santuari de Lluc, Randa i Cura (Mallorca) i la Muntanya del Toro (Menorca) són llocs emblemàtics.

En tot el solar hispànic són famoses les processons de Setmana Santa, que es celebren a quasi totes les poblacions del territori peninsular, però hi ha altres pràctiques religioses que han perdut el sentit i caràcter popular que tenien abans, ja que els avenços de la societat els ha relegat i oblidat, en ésser substituïts per altres.

L’home medieval pregava de manera col·lectiva, en els interiors de les esglésies, per demanar a la Divinitat o a la Verge Maria l’aturada de la pesta, la fi del còlera, l’òbit dels infants o el grip (infermetat desconeguda com a tal a l’època), concentracions que augmentaven la propagació dels virus. Les ciutats celebraven processons demanant la pluja, davant la llarga sequera, per poder salvar les collites i poder abeurar els animals. En certes festivitats s’exposaven sobre els altars relíquies de sants i santes, per moure es feligresos a la pietat i incentivar  als benestants a fer donació d’almoines, per poder repartir la recaptació entre els menys afavorits.

En altre temps. a les processons hi assistien grups de flagel·lants, homes coberts solament amb camises (com a signe de penitència), portant creus o cadenes en els peus nus, fixades en els turmells.

Un pregó, datat l’any 1410, ens dóna una idea de com s’organitzava una comitiva de rogativa en una població medieval, en la qual es feia intervenir tota la col·lectivitat.

A petició dels Jurats de la localitat, el governador, mitjançant la publicació d’un pregó, manava a tots els gremis i associacions religioses (confraries) la seva assistència, als quals suggeria prèviament, netejar els carrers per allà on havia de passar la comitiva, i obligant a mantenir tancats tots els obradors de la localitat. Dita comitiva s’organitzaria així:

Hajem ordenat que divendres, primer vinent, sie feta solemne e devota processó en honor, lahor e gloria de la Sancta Trinitat e de la humil e gloriosa Verge Madona Sancta Maria, mare de Jhesucrist Salvador nostre, e en reverència del gloriós Àngel guardià del present regne, e de la relíquia de Sant Roch, la qual serà portada en aquella processó, la qual partirà de l’Església i passarà pels carrers acostumats de la localitat.

que lo dit jorn, tot hom e tota dona e infants, qui fer ho pusquen, e de edat ne sien, deguen dejunar, e deguen seguir la precessó desús dita ordenadament e ab humil devoció, vestits de vestadures scures e fahent almoynes a ells possibles e dient oracions. Ordenants que los infants e infantes, tots primers, vaguen ab los peus descalsos, tots cridant ab altes veus a Nostre Senyor Déu, quens hage misericòrdia per la sua gran clemència e pietat, revocant la dita cruel pestilència e morteldat”.  

…. mentre que la dita processó e ofici se faran, deguen tenir los obredors tencats e no fassen feyna, sots pena de X lliures al fisch reyal aplicadores”.

Uns  costums que han canviat al llarg del temps, però dels quals encara en tenim un ressò.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.