Marta Seguí – “Una de cada seis parejas en edad reproductiva, según la Sociedad Española de Fertilidad, tienen problemas de fertilidad en nuestro país”
Cada vegada es llegeixes més articles a la premsa sobre la infertilitat, però hem de ser conscients que també es troben realitats com aquesta: “Crece el número de madres que tienen hijos con más de 40 años en Menorca: ya son una de cada diez”
La biologia humana s’ha dissenyat per començar a maternar en una edat primerenca, però el desenvolupament de la societat on vivim va en direcció contrària. Actualment, la maternitat es planteja a partir dels 30 anys quan ja hi ha una certa estabilitat econòmica, una casa en propietat i, si es considera necessari, una parella. La maternitat arriba després d’uns anys d’estudiar, uns anys de treballar i uns anys de viatjar; després de tot això una dona es pot començar a plantejar ser mare.
Però, on queda la biologia reproductiva? Queda en un segon lloc pensant que mai és tard i que, si apareix una dificultat, la reproducció assistida serà la solució. I hem de ser conscients que la reproducció assistida té un component empresarial i la majoria de clíniques busquen resultats positius amb independència de com arribar a ells. Amb aquestes paraules no vull que se’m malinterpreti, però m’agradaria que reflexionéssim sobre les implicacions que té la reproducció assistida per la dona.
LA DONA
El cicle menstrual de la dona consisteix en una cascada hormonal que s’inicia en el cervell amb l’objectiu de madurar i desenvolupar el millor òvul. La resta d’òvuls que han iniciat la maduració, però no han sigut prou bons, s’atrofien. Totes les dones neixen amb un nombre concret d’òvuls que determina l’edat aproximada d’entrar en menopausa.
Les tècniques de reproducció assistida provoquen una estimulació més gran amb l’objectiu d’aconseguir aquells òvuls que s’anaven a atrofiar. Posteriorment, analitzen els òvuls obtinguts per saber quins són viables per la fecundació. Existeixen diferents tècniques per produir aquesta fecundació: inseminació artificial (introducció d’una mostra seminal a l’interior de l’úter), FIV (els òvuls s’ajunten amb els espermatozoides en una placa de laboratori), FIV-ICSI (microinjecció d’un espermatozoide a un òvul en una placa de laboratori) i FIV-DGP (anàlisis genètic dels embrions abans la introducció).
I què implica realment per a la dona? Implica un excés d’hormones que poden tenir efectes secundaris en la salut a curt o llarg termini, implica canvis amb les relacions afectives, implica moltes pèrdues gestacionals prèvies i durant el procés de reproducció assistida, implica acceptar les expectatives frustrades…
L’estadística ens diu que es necessiten 8 òvuls i 4,9 embrions per aconseguir un embaràs en un cicle de FIV, que la majoria de dones han de viure 3 FIV per aconseguir un embaràs i que el 23% dels embrions de les tècniques de reproducció assistida acaben amb embarassos ectòpics o avortaments.
REFLEXIÓ PERSONAL
Les dades estadístiques de les tècniques de reproducció assistida no són molt favorables, així i tot, segur que tenim alguna amiga, familiar, coneguda o nosaltres mateixes que hem recorregut a aquestes ajudes. M’agradaria que en un moment d’intimitat reflexionéssim sobre les implicacions emocionals del procés: com vaig viure aquest procés?, com va ser la comunicació amb la parella? Si vaig aconseguir un embaràs, com el vaig viure?
I si no has arribat a aquest punt, reflexiona amb la parella fins on voleu arribar si apareixen dificultats: quin tipus de tècnica volem?, quants cicles d’estimulació voleu fer? Poden semblar preguntes que anticipen un problema, però a vegades és millor mirar la situació des de la distància i pensar que sempre podreu canviar d’opinió.
