Eduard Riudavets / Ciutadella – Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d’una regió de món que l’apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.
Vet aquí el resum de l’argument de La possibilitat de dir-ne casa, de Marta Orriols. Un resum que ens dona pistes, però que naturalment no desvela l’entramat de la novel·la. No ens diu els motius profunds de la marxa, ni tampoc del retorn. Més endavant tampoc ho faré.
Allò que si us puc comentar és que si bé la novel·la ens parla del desarrelament, de la necessitat de trobar un lloc al món, és més aviat la recerca de la pròpia identitat el rerefons de la història de la Valentina.
La protagonista recorda el passat que encara la burxa,“El problema era ell clavat en aquell punt on quedaven tantes coses per dir-nos…”, mentre enyora la seva vida al Líban, “…el Mezyan, per a mi sinònim de casa, el lloc on més estimada m’he sentit…”, però, en definitiva, intenta escombrar fantasmes, refer-se, a fi de descobrir que significa tornar a casa.
Com en Aprendre a parlar amb les plantes i en Dolça introducció al caos, ambdues novel·les també ressenyades en aquesta secció, l’autora ens presenta un brillant exercici d’introspecció. La Valentina s’analitza per conèixer-se, li cal ajuntar les peces, veure’s en el dibuix sencer.
Tanmateix, més enllà d’aquest viatge íntim en què acompanyam la protagonista, a La possibilitat de dir-ne casa, hi trobem més, molt més. Des d’una crítica al periodisme o potser, millor dit, a la manera com emprem la informació periodística, a la dolorosa contraposició entre la nostra societat benestant i la dels països immergits en la guerra i la misèria.
“Moltes coses d’aquest món semblen ximpleries quan les miro des d’aquell altre, des de la preocupació que molts hem intentat explicar i que, un cop convertida en crònica, passa a formar part de tota aquesta pasta espessa feta de la informació que generem i endrapem ràpidament. Aquelles altres vides, la seva dignitat, la seva lluita davant la passivitat absoluta d’Europa, que som tots nosaltres.”
I també la família té un paper fonamental en la narració. Les dificultats de comunicació, la repetició de vells patrons, la consciència de les distàncies… La família, refugi i presó.
“La família està feta d’un material porós per on s’acaben filtrant sempre les mancances i les veritats.”
Però tornem a la Valentina. Una dona que, “… en contextos dominats pels homes…”, es reafirma un cop i un altre i que, malgrat el dolor i la confusió, no renuncia a la seva llibertat i és capaç d’enfrontar, amb aquesta mateixa llibertat, els seus sentiments.
“Tot això que diu són classificacions, i les classificacions no poden ser mai explicacions.”
Hauré de deixar-ho aquí. Som ben conscient que possiblement he abusat de les cites, però sincerament les paraules de l’autora ens diuen molt més que tot el que jo hagués pogut explicar. Finalment, ho vull deixar clar, us prec que llegiu La possibilitat de dir-ne casa. No us podeu perdre aquesta vida.
