Jaume Sastre / Ciutadella – El rei Jaume I el Conquistador va atorgar als pobladors del regne de Mallorca la Carta de Franquesa (1 de març de 1230). En el capítol II de l’esmentada Carta, el monarca prohibia a nobles i cavallers la cessió de béns immobiliaris obtinguts en el Repartiment (terres de reialenc) a l’Església, sense el permís reial, sota la pena de confiscació. Dit capítol es conegut amb el títol De militis et sanctis.
El rei Alfons III, quan va conquistar Menorca, va fer donació a determinades Ordes religioses (dominics, trinitaris, antonians, franciscans, clarisses i altres) algunes propietats, albergs, cases i alqueries, tant urbanes com rurals perquè en ells fundessin monestirs i hospitals, amb la finalitat d’assentar les basses de futures pobles, com succeïa en les terres peninsulars.
Però una vegada retornades les Illes a Jaume II de Mallorca, segons una de les clàusules del Tractat d’Anagni (1295) , el nou monarca va considerar que les donacions fetes pels reis Alfons III i Jaume II d’Aragó, que no eren reis legítims del regne de Mallorca (que comprenia les tres Illes), no eren donacions legítimes, per tant susceptibles de ser confiscades.
Així doncs, amb el document conegut com a Pariatge (Ordinació reial eclesiàstica de patronat de 1301) Jaume II aplicà, d’una manera contundent, del capítol II de la Carta de Franquesa, en el qual va expressar la seva indignació per les donacions territorials fetes a certes Ordes religioses sense el seu permís, i convidà a algunes d’elles a abandonar Menorca, exceptuant las cedides a franciscans i clarisses, per les quals la monarquia tenia una especial predilecció.
La raó per les quals la monarquia mallorquina va permetre l’assentament dels franciscans i clarisses a Menorca era degut a certes afinitats espirituals; el príncep Jaume, el fill major, en lloc d’aspirar al tron reial com a primogènit, optà per abraçar l’hàbit franciscà; el quart fill del rei i Esclaramonda de Foix, fou Felip de Mallorca, tutor del futur Jaume III, era també franciscà, i una altra filla de Jaume II, fou la reina Sanxa de Nàpols, que fundà el convent de Santa Clara en dita localitat.
Seguint amb aquesta política, l’any 1305 obligà al monestir de Santes Creus a vendre les propietats (dues alqueries i un rafal) que el noble almirall Roger de Llúria havia cedit a l’Orde com a deixa testamentària. Unes donacions molt comunes i que cada vegada eren més freqüents.
Era evident que la monarquia es ressentia econòmicament d’aquelles donacions, ja que els immobles en caure en mans eclesiàstiques no pagaven ni a la monarquia ni a la municipalitat, en ser exemptes (mans mortes – manu mortua).
La primera solució va venir amb una normativa dictada per Jaume III (RO Perpinyà 10 abril 1335) per la qual va permetre als eclesiàstics poder heretar i adquirir béns de reialenc i cedir-los amb la condició de que la monarquia pogués imposar col.lectes sobre les propietats, i en les transaccions els eclesiàstics haguessin de pagar el quint del seu valor, com si fossin transferits al Fisc Reial (Cronicón Maioricensis p. 46).
Incorporades les Illes novament a la Corona d’Aragó (1343) i passada la Pesta Negra (1348-9), el rei Pere IV manà als seus tresorers confeccionar una capbrevació de les possessions i propietats sobre les quals la corona rebia censos (València 25 setembre 1353). El capbreu seria guardat en la Casa de la Tresoreria i es remetria una còpia al Mestre Racional de la Cort. A fi de facilitar la confecció del llistat, el rei eximia als propietaris el pago de qualsevol quantitat exigida pels escrivents reials (Cronicón Maioricensis p. 65).
Uns vint anys més tard, Pere IV manava fer una nova capbrevació (1371 gener 21) amb la finalitat de conèixer els béns de reialenc que estaven en mans eclesiàstiques, perquè paguessin i contribuïssin a les talles ordinàries que periòdicament es feien a les Illes. Manament reial que motivà una forta oposició de part de les altes dignitats.
Quinze anys més tard, el monarca Joan I, fill i successor de Pere IV, tornava a manar confeccionar un altre capbreu (Barcelona 1390 setembre 2) dels béns del Reial Patrimoni perquè es paguessin els censos, lluïsmes i altres drets de les propietats que anualment eren venudes. I amb una altre ordenança (Portopí – Mallorca 18 setembre 1395) atorgà llicència als eclesiàstics de poder gaudir, durat la seva vida, de les cases i possessions que adquirissin fins a un valor de 3.000 lliures, béns que després de la seva mort havien de donar a persones laiques, els quals contribuirien a les talles i altres impostos comuns, quedant subjectes a la jurisdicció reial i no poder ser revertides a persona eclesiàstica. La normativa era contundent, De no obeir les normes, els béns serien confiscats. El document fou ratificat pel bisbe i els demés eclesiàstics de l’església mallorquina.
Capbreu: Llibre en el qual s’anotava el nom del propietari seguit de les propietats que tenia i els censos que pagava.
Mà morta: propietat en mans eclesiàstiques, exemptes de contribució. Per aquesta raó se la considerava mà morta.
