Josep Portella / Ciutadella – L’altre dia vaig veure la fotografia d’un cavall de salts de gimnàstica. Immediatament, el cap se’m va anar a aquells anys d’institut. Una de les primeres impressions fortes d’arribar a l’institut als deu anys va ser el material de tortura de gimnàstica.
No n’havia vist mai. Ho he de confessar: era i som persona de poca coordinació de moviments, poruc i grasset, característiques poc apropiades per a l’educació física. A l’institut ens vam trobar amb don Miguel Maestro, que era professor de gimnàstica i de “formación del espíritu nacional”, en aquell temps en que l’escola no adoctrinava als fillets.
A pesar que es corria la veu que si et feies de l’OJE tenien les dues assignatures aprovades, jo no m’hi vaig fer mai. Record a don Miguel com un home baixet, de trenta-cinc o quaranta anys, unes bones entrades al front, amb uns mostatxets d’aquells que van arribar a ser oficials a l’Espanya franquista. Les classes d’educació física eren la meva creu, suava quan arribaven. I en aquestes, el dia pitjor era quan ell ens anunciava: hoy toca aparatos. Només recordar el mot aparatos i ja sent la por dins l’ànima.
El més ximple era el plinton, sobre el qual havies de donar una tombessa i caure en la mateixa direcció, no per la banda, que ja solia passar.
Però no us penseu, que el plinton tenia trampa a mesura que s’afegien caixons i tornava alt. Per complicar l’assumpte, posaven un trampolí davant per agafar més altura. Clar: havies de coordinar la carrera per arribar bé al trampolí, saltar al punt exacte d’aquest perquè l’impuls et permetés posar les mans a l’entrada del plinton i després donar la volta i caure dempeus. Massa coses a la vegada.
Era un drama, i més quan saltava en Bonache, que no havia de mester ni trampolí ni res. Després venia el potro, que també tenia la facultat de pujar segons el grau de maldat que tingués don Maestro aquell matí. Quan s’atracava el torn per saltar, ja feia manera de recular i quedar al darrera de la fila, fins que el professor me deia: Portella, ¿no le apetece saltar hoy? Resava i em feia la creu al front, i partia. No sé com no vaig quedar escrancat per sempre amb un d’aquells bots suïcides, i al final venia en Bonache i saltava xalesta fins al darrer trau de les cames del potro. Per últim, el cavall. Ai, el cavall! Avui que el posarà de través o de llarg? Hoy pondremos el aparato de largo. Mort!
Ja em veia a la clínica amb les dents rompudes o una inflamació d’allò que no sona. No puedo, señor Maestro. No sea gallina, Portella, i d’aquesta manera m’animava el mestre a superar les meves pors. Amb el cor a mil, saltava i … quedava aixecant a mig cavall. Otra vez, Portella. Després saltava en Bonache que es veu que tenia molles a les cames i jo tornava més petit.
