Gustau Juan / Ciutadella – Se sol dir que la política és l’art de fer possible l’impossible.
Perquè hi ha coses que, tot i que d’entrada són impopulars, a la llarga s’imposen i s’acaben acceptant. Però, s’han de cuidar les formes: el com, el quan; sobretot en període electoral, en què tothom ha d’anar amb una quarta sobre vent.
Perquè la facilitat de comunicació és tan alta i incontrolada en tots els aspectes, no sols polítics, que les veritats i les no veritats volen sempre molt de pressa i d’aquell llenguatge que era habitual i no escandalitzava ningú, avui és bo de fer fer-ne d’una fotesa una muntanya o, com deien un temps, “d’un pet mil esquerdes”.
Així, una expressió com fer feina com un negre, o com un xino, si es vol es pot interpretar com a racista; i més si qui la diu pot tenir una mínima rellevància social. Catalogar un espai una mica inusual com a racó moro, també.
No en parlem ja d’expressions que facin referència al sexe, o a la religió, o les idees: n’hi ha massa que van avui de puritans, d’allò que se’n diu políticament correcte. 8
Perquè, és clar, ara ja no és diuen batalls, ja no hi ha aquelles llengües que tallen cantons i ningú no xerra com un carreter, com es feia quan els qui ara som vells érem joves. Fins i tot, dins aquest llenguatge tan refinat que volem tenir, ningú no vol quedar com un porc ni com un pedaç brut en públic: avui tot ha d’esser molt correcte.
I, tanmateix, la cultura popular és plena a vessar d’expressions, dites i cançonetes que fan referència als que són físicament diferents, al sexe, a les classes socials, a la religió, a les idees, a les metàfores animals.
No defens, es clar, de cap manera, les grolleries, el mal parlar ni la falta de respecte cap als altres; no és que vulgui defensar valors que ens agradaria haver deixat enrere: intentem esser respectuosos amb el fons i les formes; però certs excessos de zel en el llenguatge del vesí poden fer olor de postissos.
