‘L’art o la vida’: L’enginy de recrear la realitat

Silve Pons / Maó – L’escriptor mallorquí presenta a Maó (26 de maig, 19h) el seu nou llibre, un recull de contes publicat per l’editorial Lleonard Muntaner.

Com definiria aquest nou llibre que aplega grans creadors de tots els temps i de diferents disciplines artístiques?
Després de la publicació de la novel·la ‘La memòria de l’Oracle’, que, per cert, també es va presentar en companyia dels amics escriptors Josep Masanés i Guillem Benejam, tenia clar que havia de canviar la mirada i el registre. Aquí tenim, per tant, una mena de divertimento fet a partir de les vides i l’obra de creadors genials com ara Chopin i George Sand, Frida Kahlo i Diego Rivera, Camille Claudel i Auguste Rodin, Dalí i Gala, Pavese, Kafka, Billie Holiday, Patti Smith, etc.

Com fa la tria dels personatges i com decideix l’època de les seves vides que li interessa captar?
Com a lector de biografies d’artistes que sempre m’han interessat per un motiu o l’altre, arriba un moment que és com si els conegués de tota la vida. Primer admir i gaudesc amb la seva obra, siguin escriptors, pintors, músics, cineastes, escultors…, i després m’endins en les seves vides a través de lectures, documentals, pel·lícules. I arriba el dia en què, per atzar o per necessitat, necessit contar algun episodi de les seves vides. Aleshores comença la tasca d’ajuntar els fets històrics amb les dosis de ficció que consider oportunes. És una mena de joc entre realitat i invenció.

Alguns d’ells i d’elles no van acabar gaire bé i la majoria va portar vides tumultuoses i conflictives, ¿ha volgut descriure el creador com un ésser torturat i nihilista?
És així, en aquests casos concrets que surten al llibre, sobretot quan parlam de Van Gogh, Pavese, Kafka, Billie Holiday, Frida Kahlo, però afortunadament no tots els grans creadors s’han hagut d’enfrontar sempre a la part fosca de la vida. M’interessen més els torturats vitalment perquè donen més joc a l’hora de posar en marxa l’element ficcional, i també perquè crec que el fet creatiu, en general, sorgeix més i amb més força a partir del patiment que no pas a conseqüència d’una vida totalment joiosa i alegre, plena de felicitat.

Amb quines dificultats s’ha trobat a l’hora de relatar episodis i anècdotes d’aquests personatges tan coneguts?
Allò més important ha estat donar versemblança a la història, que els fets i les situacions resultin creïbles de principi a fi. Diria que trobar el to, l’enfocament de la veu narrativa m’ha suposat algun conflicte, dubtes que s’han anat solucionant fent provatures. A vegades ho he tengut clar d’entrada; per exemple, sabia que Dalí havia de ser una veu megalomaníaca i egòlatra en primera persona. En canvi, fins que no vaig passar la veu de Patti Smith a una segona persona, com si fos la seva veu interior o la consciència qui parlava, dubtava de la versemblança del relat. Ella és, de tots els personatges del llibre, l’única que encara viu. Potser la vaig triar perquè l’he vista actuar tres vegades en directe.

És a dir, trobarem veus i estils narratius diferents…
És clar, així com ha de ser. No puc entendre com en la majoria de les novel·les, sobretot les que ens arriben del Principat, els personatges gairebé sempre parlen igual, amb un català estàndard pla, neutre, encara que els qui parlin siguin de reductes socials oposats o tenguin una formació i un bagatge vital del tot diferent. Resulta evident que no Chopin no espot expressar de la mateixa manera que Billie Holiday, o almenys això és el que jo pens, tenint en compte que venen d’estrats socials i d’èpoques històriques molt diferents.

I com és que ve a presentar aquest llibre a Menorca? ¿Creu que aquí hi trobarà un potencial públic lector?
Això sempre és una incertesa. Com a escriptor, a l’hora d’escriure un llibre, ja sigui novel·la, poesia, contes…, mai no tenc present a quins possibles lectors m’he de dirigir. El lector de prova soc jo mateix. Intent quedar satisfet amb allò que he escrit i després ja veurem què passa. Els lectors, pocs o molts, arriben més tard, i cadascun d’ells en fa la seva pròpia lectura. Al cap i a la fi, això és el que importa: que cada lector se’l faci seu a la seva manera.

Quant al fet de venir a Menorca, normalment primer vaig fent un tour de presentacions per Mallorca i en acabat vaig cap a les altres illes, a Barcelona, a València…

I ja per anar acabant, hi ha nous projectes a la vista?
Ara mateix fer aquesta presentació d’avui a Sa Catòlica de Maó, i agrair a na Susana i a en Josep Masanés per fer-ho possible. No em vull oblidar de donar les gràcies a na Maria Muntaner, una editora que sempre ha confiat en la meva feina d’escriptor.

Hi ha algun projecte en marxa, en efecte, però crec que ara no és el moment de parlar-ne. També un agraïment per la complicitat amb què El Iris, a través de n’Eduard Riudavets, ressenya els meus llibres i, és clar, per aquesta entrevista.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.