Eduard Riudavets / Ciutadella – “Voleu capbussar-vos dins un cap de fibló? Voleu deixar-vos emportar per una torrentada literària? Voleu que un huracà trenqui les cotilles del vostre pensament?”
Amb aquestes paraules començava, ja fa gairebé dos anys, la ressenya de Blasfèmia, de Ferran Garcia. Avui les he recuperades perquè són perfectament aplicables a Guilleries, la seva nova novel·la.
Si més no, una qüestió anecdòtica, l’he llegida tenint a prop el company de la meva filla, natural de Sant Hipòlit de Voltregà, que m’ha parlat de bandolers, de dies de boira, de camins amagats… Tot plegat m’ha ajudat a immergir-me en aquesta narració tan dura com extraordinària.
Anem a l’argument. Taradell, darrers anys del segle XIX. Mentre juga vora un riu, en Boi descobreix un rastre de sang. Seguir-lo significarà desenterrar el passat i marcarà l’inici d’una aventura, que l’obligarà a separar-se de la seva família, amagar-se i fugir de les partides de pistolers que es mouen per la plana de Vic.
Ferran García ens immergeix dins un univers de violència i misteri, de sang i tenebres, d’herències ancestrals i terribles venjances. Enmig de la carlinada, vivim situacions dures i cruels, i, així i tot, un lleuger fil de tendresa recorre l’obra. En Boi, el jove protagonista és una mena d’illa de bondat i estupefacció al bell mig d’un món embogit.
A la contracoberta del llibre se’ns defineix la novel·la com a western crepuscular, potser és així, i seria fàcil fer ara referències a Peckinpah, però, per a mi, la narració va molt més enllà. Així la memòria dels bandolers de la serralada de les Guilleries, la presència dels cagots en ple cor de Catalunya, la referència a indrets ben concrets (pobles, masies, valls i puigs…) aporta qualque cosa més a la novel·la. De qualque manera ens fa viure la ficció com una crònica de fets reals, potser rescatats de l’oblit.
Si més no, tres personatges, a més del protagonista, són essencials en el retrat d’aquest món a què l’autor ens aboca. Madame Laveau, dipositària de l’antiga saviesa, el brutalment sanguinari però honest Bonaplata i l’ambigu Joan Tur, acòlit del crim i, alhora, una mena de pensador benevolent. Són, amb el Boi, els vèrtexs d’un paral·lelogram perfecte.
Tanmateix, no hi ha res de gratuït o sobrer en la història. Tot encaixa, tot lliga. Els salts en el temps van dibuixant magistralment les seqüències. Fins i tot les reflexions que, inicialment, poden semblar estranyes troben el lloc just on col·locar-se.
“Però hi ha emocions humanes que són com les dents de les rates. Tu saps què els passa a les dents de les rates?(…) Doncs que no poden deixar de créixer (…) Algunes emocions humanes fan el mateix. L’enveja, la ignorància, la por, la rancúnia, la venjança o l’arrogància, per exemple.”
“… si algú fa mal és perquè algú altre li ha fet mal abans. Potser no ho sap o no ho recorda o ho vol oblidar, però sempre hi ha un monstre rere un monstre (…) És el rosari del dolor infligit, l’enfilall de dolors que causes i et són causats.”
Tal vegada no caldria repetir que la violència traspassa tota la narració, una violència extrema, però ho he de fer per poder deixar una mínima encletxa a qualsevol altra cosa. No serà conhort, ni de bon tros redempció, però sí una altra cosa. Potser només supervivència.
No sé quan sortirà publicada aquesta ressenya, com llegesc més d’un llibre a la setmana en tinc moltes d’avançades, però ara mateix he reservat estada a Vic, així que, quan esteu llegint aquestes ratlles, ja hauré conegut alguns dels indrets on tot succeeix. No sé si hi ha millor recomanació per a una novel·la.
