Vinjolites Per Gustau Juan Benejam

Hem destruït els nius de les vinjolites dels voladissos dels enfronts, en nom d’un cosmopolitisme asèptic.

Gustau Juan / Ciutadella – Vet aquí una paraula -nom d’un ocell- ben pròpia de Ciutadella; el seu origen és, més tost, una mica entremaliat: segons el Diccionari CVB, la paraula que comentam avui, vinjolita, “és un derivat diminutiu de vinjola,…” que, a la vegada, és una fonètica nostra de “ginjola”, emprada a la resta de Menorca per designar allò que arreu del domini lingüístic se’n sol dir falzia o falcia i en castellà “vencejo”.

A  simple vista, la diferència més notable entre  els dos ocells és que les vinjoles són totes fosques de color i les vinjolites tenen una part important del seu davall -la que més mostren volant- blanquinosa i la coa més forcada.

Faig totes aquestes explicacions d’una cosa aparentment tan banal  perquè les vinjolites boni han desaparegut dels nostre pobles, dels nostres carrers, on se les veia volant i caçant insectes (avui, ben segur que caçarien els terribles mosquits tigre): pràcticament no se n’hi veuen des de fa anys; i han desaparegut quasi sense que ens n’haguem temut. I açò és un símptoma de qualque cosa, que és aquí on vaig.

Les causes de la desaparició d’aquests ocells són diverses, i a la major part d’elles els humans hi tenim ben prou a veure.

De manera general els afecta el canvi climàtic: augment de la temperatura,  sequeres més perllongades, disminució del nombre d’insectes de què elles viuen, …

Però, també els afecta els nostres canvis d’hàbits cap a una vida més nocturna, sobretot els mesos que elles són aquí, per la contaminació lluminosa i acústica que provocam. 

Finalment, tampoc hi ha dubtes que els ha afecta l’actual economia del turisme, que demana un poble net, asèptic en tots els aspectes, entre d’ells el dels enfronts de les cases del nucli antic, als voladissos, on elles hi tenien els seus nius, que hem sacrificat -destruït- per deixar-los impol·luts, preciosos.

Quan els homes escupen la Terra, s’estan escopint ells mateixos”, deia el cap indi Seattle, el 1855, al seu missatge al president dels EUA. I açò no és un romanticisme gratuït.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.