Hi havia a un poble gran,
encara que era petit,
una tristor inexplicable
als ulls dels qui el visitaven,
sense entendre aquest neguit.
Ho demanaven als vianants
i ningú els hi sabia dir,
no cantaven, no xerraven, no ballaven,
gent del camp s’abraçava
a l’alba després d’una llarga nit.
Que els hi passa als habitants?
Suats, arrossegant-se cruixits,
aguantant-se els uns als altres,
cares lànguides i cansades,
silencis fent més renou que un crit.
Uns enfilaven cap a sa Platja Gran,
altres Dalt sa Quintana feien camí,
alguns anaven a Cala’n Blanes,
també Cala’n Bosch o Cala Blanca
i altres quedaven pel Casc Antic.
Tots en renglera i el cap avall
semblaven de dol, no se sap de qui,
el difunt devia ser entranyable,
estimar, segur l’estimaven,
deixant tants de cors ferits.
I és que potser ningú sap,
menys els que vivim aquí,
que Sant Joan portem dins de l’ànima
i de tant que ens agrada
tot l’any contem els dies, restant a mitjanit.
I no sabem explicar
als que no són menorquins,
que la festa duim a les entranyes
i quan acaba amb una dolguda sonada,
Ciutadella, encongida de melangia…
se’n va a dormir.
8
