Observació de la lluna Per Antoni Liz Femenías

Toni Liz / Ciutadella – Des de 1610 Galileo i Simon Marius empraven el telescopi per fer observacions astronòmiques.

L’italià Galileo Galilei (1564.1642) va començar les observacions des de Pàdua amb telescopi el dia 7 de gener de 1610. El març del mateix any publicava el «Sidereus Nuncius» (Noticiero Sideral). La publicació de Galileo és un llibre breu i de fàcil lectura. Allà descriu les observacions fetes amb un  telescopi construit pel mateix autor, de la lluna, estrelles fixes, la via làctia, nebuloses i, també, de les quatres llunes de Júpiter.

Els telescopis de Galileo que es conserven al museu tenien només uns 21 augments i tenien un camp de visió petit.

L’alemany Simon Marius (1573-1624), el 1608 va aconseguir un telescopi i el 29 de desembre de 1609 (del calendari Julià) va veure ‘estrelles‘ no catalogades prop de Júpiter. Era el dia 8 de gener de 1610 del calendari Gregorià que a Itàlia i Espanya empraven des de 1582. Només un dia més tard que Galileo. A les seus obres «Pronosticon» de 1612 i «Mundus Iovinalis» de 1614 comptava les observacions que havia fet, principalment l’obervació de les llunes de Júpiter.

Aquest any les observacions que farem durant l’estiu i que hem començat aquesta mateixa setmana tenen com a tema principal l’observació de la Lluna.

Les farem sempre els dies propers al quart creixent. Són els dies més adequants per diversos motius. El veuen molt bé els cràters de la zona del terminador (on fa poc acaba de sortir el Sol. Per apreciar el relleu i les ombres dels cràters i muntanyes. També és adequada l’hora d’hora de les observacions. Per fer-les en quart minvant hauriem de les observacions de matinada, unes hores abans de sortir el Sol. I, a més la lluna no dona tanta llum com la lluna plena que no deixaria veure altres fenòmens i tampoc es veurien les ombres i relleu de la Lluna.

Dels dos primers observadors Galileo i Marius, només Galileo compta a la seua publicació haver observat la Lluna i diu al «Sidereus Nuncius»:

«la superfície de la Lluna no és allisada, uniforme i d’esfericitat exactíssima, tal com la immensa majoria de filòsofs va opinar de la mateixa i dels restants cossos celestes, sinó al contrari: desigual, arrugada, i plena de buits i protuberàncies, absolutament com la faç de la Terra,…»

«Al quart o cinquè dia després de la conjunció, quan la Lluna se’ns mostra amb les seves esplèndides banyes, el límit que separa la part fosca de la lluminosa no s’allarga uniformement segons una línia oval, com passaria en un sòlid perfectament esfèric, sinó que es delimita amb una línia desigual, arrugada i absolutament sinuosa, tal com es representa a la figura adjunta.»

Inclou altres figures de la Lluna amb diferents fases.

Posteriorment l’utilització de fotografies permet apreciar millor els detalls de la Lluna comparat amb una de les figures de Galileo.

Galileo descriu les variacions de les ombres amb el pas del temps. Descriu també un enorme cràter central:

«No vull oblidar-me de cap manera de comentar alguna cosa que vaig notar, no sense certa sorpresa: i és que un lloc, gairebé al centre de la Lluna està ocupat per una mena de cavitat, més gran que totes les altres, i amb forma de cercle perfecte.»

Podria ser el cràter Ptolemeo encara que hauria exagerat el seu tamany i canviat la posició. També el descriu amb la lluna minvant.

Les zones més forques es diuen mars i són regions que fa temps es van inundar de lava, es va solidificar i on s’han format alguns cràters d’impactes posteriors.

Observar la Lluna amb telescopi d’uns 50 augment és realment interessant. Seguirem fent observacions fins el setembre confiant en tenir bones nits d’estiu.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.