Bep Al·lès / Ciutadella
El Iris Diario Católico (1913-1936)
El primer d’abril de 1913 va començar la publicació d’El Iris, com a “Diario Católico”, sota la direcció del Rvd. Guillem Capó Medina (1883-1936), imprès als obradors de la Impremta Massanet de Ciutadella i editat pel Bisbat de Menorca. El 1913 a Ciutadella també s’hi publicaven els següents mitjans de comunicació o publicacions periòdiques.
– Juventud Republicana (1910-1916). Periòdic quinzenal que va començar la seva publicació per mor d’haver-se constituït a Ciutadella un comitè de la Joventut Republicana, i que aquest servís d’òrgan de propaganda del mateix i per l’escola racionalista que s’hi va crear ubicada al Casino 17 de Gener.
– El Congregante, 2a època (1901-1923). Periòdic mensual de religió, instrucció i “amenidades”. Editat per la Congregació Mariana de Sant Lluís Gonzaga i Sant Estanislau Kotska.
– Nuestro Auxílio, 1a època (1911-1936). Editat per la Congregació Salesiana de Ciutadella
– Monte Toro, 1a época (1912-1920). Revista mariana mensual. En èpoques posteriors va ser suplemento oficial del Butlletí Oficial del Bisbat (1920-1929), òrgan de les 4 branques d’Acció Catòlica i de les Associacions Auxiliars (1943-1967).
Entre 1934 i 1936 s’edita el “Full Menorquí“, suplement d’El Iris – Diario Católico, i escrit en llengua catalana. Hi ha articles del seu director, mossèn Josep Salord i Farnès, i també d’Antoni Mesquida, XXX.
El Iris – Diario Antifascista (1 d’agost de 1936-31 de juliol 1937)
El Iris – Diario Católico és incautat pel govern republicà a l’illa de Menorca i es publica fins al juliol del 1937, on hi ha greus restriccions de paper a l’illa que fan que aquest mitjà es deixi d’editar. La manca de subministrament de paper fa entrar en funcionament una petita fàbrica de paper, com de fumar pel seu gramatge, a Alaior, però no és apte per a la impressió d’un diari.
Hondero (1939-1940)
És el vertader antecessor del Setmanari El Iris. Es va publicar el mes de març de 1939 fins al 20 de juny de 1940. És el primer mitjà de comunicació que surt a la llum después de la Guerra Civil espanyola a Menorca, just trenta-cinc dies després del final oficial de la guerra civil.
Segons Biel Julià a la biografia de Josep Al·lès Quintana: “Hondero, és una revista molt instrumentalitzada, és clar: el primer editorial parla d’una Espanya Imperial, d’una vocació universal, de la legitimitat d’un govern. Però també que el Ciudadela i el seu rival el Minerva ja havien presentat els seus equips i que hi hauria partits, i torneig, i emoció…, com en els bons temps del nostre futbol. I s’encetava una secció amb breus biografies dels ciutadellencs que havien estat assassinats al començament de la guerra i una sèrie: Lo que ha perdido Ciudadela durante el dominio rojo, que ens recorda un patrimoni que va pertànyer a la nostra població, arreplegat i enriquit al llarg de quatre segles, que seria destruït d’una forma absurda, inútil, irracional, en unes poques hores. Però hi apareixia també una postura de protesta, de no conformisme, de posar les coses en clar que resultava indubtablement agosarada en aquella primera hora del vencedor. La secció Pese a quien pese, orientada naturalment envers les virtuts propugnades pel moviment victoriós, adopta una actitud de denúncia una mica bel·ligerant, que farà que en la seva tercera entrega, l’article sigui censurat en la seva integritat i no es pugui llegir una sola paraula del text.
Les insuperables barreres de la censura i la manca de matèria prima, sobretot de paper, afavoriren la interrupció de la revista després de poc més d’un any amb 60 números al carrer, que reflecteixen força bé les primeres passes de la població en un moment molt peculiar de la nostra història recent. Una revista, mereixedora d’un estudi ben atent.
Setmanari El Iris d’Informació i Cultura (1943-2023)
EL SETMANARI EL IRIS
Després de l’aventura fallida d’Hondero, l’any 1943 Josep Al·lès Quintana adquireix al Bisbat de Menorca, tot seguint les recomanacions dels seus bons amics Josep Cavaller Piris, l’apotecari Cavaller, i Pere Hernández Sastre, el doctor Hernàndis, la capçalera del diari El Iris, que havia interromput la seva publicació durant la guerra civil i comença a editar El Iris, Semanario de información y cultura que sortí al carrer per primera vegada el 17 de juliol de 1943.
El primer cos de redacció està format per Ramon Cavaller Triay, director; Marc Mascaró Montero, redactor en cap; Joan Salord Comella, cap d’esports. La tasca era la de recollir la història i la cultura diària de Ciutadella. El Setmanari El Iris, s’ha de dir, durant molts anys ha estat el vehicle exclusiu d’informació amb què compta la ciutat, aquella que interessa i agraeix la gent de carrer, la gent normal i anònima que fa seixanta i sis anys no gaudia encara gaire de la ràdio, ni havia arribat a nosaltres cap altra forma d’informació.
LES PRIMERES SECCIONS
La Pantalla Ciudadelana servia per anunciar els que havien vist la llum a la vida i els qui ens havien donat el darrer adeu, les noces, els èxits dels estudiants, els acords municipals, les cartelleres dels cinemes, els avisos de repartiment de queviures en aquells anys de dur racionament i que el 19 de juliol d’aquell primer any del periòdic eren: Un quart de litre d’oli, dues pastilles de xocolata, dos quilos de patates per cada cartilla d’adult
Les seccions fixes, Mirador Local, Atalaya Isleña, Panorama Español i Perfil Universal, donaven pas a aquelles altres pàgines d’El Iris que van ser fòrum de col·laboracions molt importants sobre temes culturals menorquins, sobre història, sobre literatura. El metge Pere Hernández Sastre inicià un recull que es deia Página Menorquina que incloïa un documentat Breviario de Menorquines distinguidos, la primera biografia del qual va aparèixer el 26 de febrer de 1944, continuant en els propers deu anys fins al 19 de desembre de 1953 en què es publicà la darrera, en desaparèixer la pàgina menorquina degut a una renovació dels continguts de la revista. En commemorar-se els primers cinquanta anys de la publicació el breviari fou editat en forma de separata.
ELS PRIMERS COL·LABORADORS
Altres col·laboracions importants d’El Iris durant l’època en què el dirigí Bep Al·lès Quintana (1946-1951) foren els articles d’opinió del notari Nicolau Verdaguer i de l’advocat Marc Mascaró, les cròniques i crítiques d’espectacles del seu germà Carlos Mascaró, i les del músic Llorenç Galmés, del folklorista Josep Pons Luch, del filòleg Francesc de Borja Moll i Casasnovas, dels escriptors i poetes Andreu Bosch i Anglada, Antoni Mesquida Cavaller, Pere Esteva Sancho, Joan Timoner Petrus, Joan Cortès, Matilde Adame, Rosa Gornès, Fernando Martí Camps, Gumersindo Riera; dels investigadors Josep Mascaró Passarius i Guillem Florit Piedrabuena. I tants altres que ajudaren a engegar el setmanari.
ELS ANYS DEL FRANQUISME
Durant els anys 50, 60 i principis dels 70, el Setmanari El Iris es converteix en el referent de la informació cultural a Ciutadella. Sota les direccions de Guillem Florit, Mascaró Passarius i Josep Al·lès Serra, El Iris va publicant articles en llengua catalana, cosa prohibida pel règim, però els directors saben com aconseguir el suport dels delegats d’informació i sota les seccions de “Folklore” fan que el català escrit arribi a les llars ciutadellenques.
També al llarg d’aquests anys es publiquen les Monografies Menorquines i una sèrie d’importants articles d’investigació.
ELS ANYS DE LA TRANSICIÓ
Després de la mort del general, El Iris juga a Ciutadella un paper molt important pel que fa a la transició i a les noves llibertats. En Josep Al·lès Serra dona cabuda en les pàgines del setmanari a joves polítics com és el cas de Joan López Casasnovas, Joan Melià, Josep Maria Quintana, Josep Portella o de poetes i defensors de la parla catalana com Damià Coll.
Josep Al·lès Serra, que formarà part del Consell General Interinsular i del primer Govern de les Illes Balears, entén perfectament l’esperit de la transició i crea dins el setmanari un caliu intel·lectual, on els que són a la cambra els rivals polítics, són al Setmanari El Iris els seus col·laboradors i alguns d’ells bons amics, com són els casos d’Andreu Murillo i Belarmino Menéndez.
Josep Al·lès Serra deixa la direcció del Setmanari el 1983 en ser nomenat conseller sense cartera del primer Govern Balear i el substitueix en la direcció Josep Pons Fraga, que enceta una etapa més periodística, però en la que es perd l’esperit imposat per Al·lès Serra i alguns dels col·laboradors habituals hi deixen d’escriure.
El 1989, Josep Al·lès Salvà, accepta la proposta del seu pare, Josep Al·lès Serra i es fa càrrec de la direcció del setmanari. Amb la contractació de la periodista Ester Mascaró recuperen l’esperit dels anys de la transició i els col·laboradors com López Casasnovas, Damià Coll, Bep Portella o Antoni Orell, tornen a omplir les pàgines del setmanari.
Josep Al·lès Salvà, en Bep Al·lès, a més de tenir el repte de sortir setmanalment al carrer, li dóna a El Iris un caire més social, cultural i participatiu, amb activitats al carrer o fora dels àmbits informatius com poden ser la recuperació de les Monografies Menorquines; la creació del Concurs Fotogràfic de les Festes de Sant Joan; inicia amb la Caixa de Balears Sa Nostra el Premi Sant Antoni de Pintura de Menorca; a més del Concurs de Salsa Maonesa Ramon Cavaller; i els Premis Setmanari El Iris, recuperant l’esperit dels seus predecessors.
El 2006 adquireix maquinària pròpia, dues premses digitals, que li permeten imprimir setmanalment la revista i també la publicació de les Pàgines Menorquines o els receptaris de La cuina de cincogema i d’anar a vega.
Un altre fet destacat en aquest període de Bep Al·lès Salvà, és que El Iris, bilingüe des del 1989 amb l’entrada d’ell mateix a la direcció, el 2003 passa a publicar-se íntegrament en català, malgrat que la decisió no és molt ben vista per un sector de subscriptors més conservadors que s’hi donen de baixa, com també hi ha lectors que el solien comprar a les llibreries que manifesten la seva disconformitat envers un mitjà de comunicació escrit íntegrament en català.
Avui, l’assentament del Setmanari El Iris dins la societat ciutadellenca és un fet. És l’únic mitjà escrit editat a Ciutadella que ha sobreviscut, no només a les diverses crisis econòmiques i sanitàries, sinó també a la competència d’altres setmanaris que, per circumstàncies diverses, ja no hi són.
EL FUTUR
El futur de la premsa local és incert, i més quan es tracta d’una empresa periodística com és el cas de Setmanari El Iris, que a més de lluitar per oferir un producte diferent i amb informació atractiva, interessant i nova, també ha de saber captar el mercat dels anunciants per a fer rendible la publicació i les seves infraestructures. Si les institucions públiques en són sensibles amb la premsa escrita en català de Menorca, amb la premsa més propera no hi ha perill de desaparèixer, però si minven o es perden aquests suports, òbviament estam condemnats a la desaparició, almenys com a mitjà de comunicació escrit.
Des de fa deu anys, El Iris té un enllaç a la xarxa social Facebook, que és seguit per un públic majoritàriament jove, cosa que ens obre unes bones perspectives de futur.
El 1998, El Iris fou el primer mitjà de comunicació de l’illa amb una pàgina web pròpia que s’anava actualitzant fins al 2003. El fet que es perdessin per mor d’aquesta pàgina part dels subscriptors forans i també de la mateixa localitat, es va decidir no continuar amb aquesta pàgina.
Però el 2018, Setmanaris i Revistes crea el primer diari digital escrit en la llengua catalana de Menorca, i diàriament va publicant notícies locals, insulars, autonòmiques i, fins i tot, nacionals i internacionals. www.eliris.cat s’ha convertit en el digital de referència per aquells que volen estar informats en la nostra llengua menorquina.
Separates, edicions especials i publicacions complementàries
MONOGRAFIES MENORQUINES
L’any 1951 Josep Al·lès Quintana, en ser nomenat batle de Ciutadella, havia deixat la direcció de setmanari, que assumí Josep Mascaró Pasarius, el qual inicià la publicació a les pàgines d’El Iris d’una partida de treballs d’estudi a manera de separates, les Monografías Menorquinas, que han tocat tots els temes i són avui molt recercades com a punt d’obligada referència per a curiosos i estudiosos. En la primera època es van publicar un total de 55 números.
Hi ha un intent de crear una segona època el 1978 de la que sols es publica una edició.
El 1991, Josep Al·lès Salvà enceta la tercera època de les Monografies Menorquines editant els números de la col·lecció que van des del 56 al 82, tot recuperant el format original de les mateixes. El darrer número es publica el 2006. En aquesta tercera època les Monografies Menorquines no són separates del Setmanari El Iris, sinó que s’editen com a publicació.
Finalment, el 2021 surt al carrer la quarta etapa de les Monografies Menorquines amb el nom de ‘Monografies Menorquines segle XXI’, iniciant-se també una nova numeració, i el format passa a ser un A5.
EDICIÓ EXTRAORDINÀRIA DE LES FESTES DE SANT JOAN
L’any 1975, Josep Al·lès Serra pren una de les decisions més importants en la història del setmanari, i també una de les més encertades, l’edició d’un número extraordinari dedicat íntegrament a les festes de Sant Joan de Ciutadella. Aquesta idea, ha estat copiada després per altres mitjans, però no han sabut captar l’esperit santjoaner i proper del setmanari local. Des de 1992 l’edició de El Iris de Sant Joan passa a ser totalment en color i des de 2003 també s’edita íntegrament en català de Menorca.
La revista dedicada a les festes de Sant Joan fins i tot s’ha publicat els dos anys de la pandèmia, 2020 i 2021, quan les festes van quedar suspeses per mor de la Covid-19.
