Eduard Riudavets / Ciutadella – Fa ja un bon grapat de mesos que vaig assistir, al Cercle Artístic de Ciutadella, a la presentació del llibre Camus vs. Sartre, d’Antoni Gelonch. Després d’una excel·lent exposició introductòria de Fina Salord, l’autor va dissertar àmpliament i profundament sobre aquests dos personatges que no només marcaren una època, sinó que exemplificaren dues formes contraposades d’enfrontar els grans reptes de la història recent.
Per una cosa o l’altra no vaig llegir el llibre immediatament, possiblement perquè tinc més tirada a la narrativa que a l’assaig. Si més no, ara en llegir-lo, m’ha entusiasmat. Cal dir que tant el llenguatge com l’estructura el fan proper, clar, gens abstrús.
Una tesi bàsica recorre tota l’obra, millor dit un dilema encara ben present en els nostres dies: “Però la qüestió de fons sempre va ser si cal donar prioritat a la justícia o a la llibertat, i si la fi justifica sempre els mitjans”.
Per emmarcar i fer més entenedores les posicions filosòfiques i polítiques d’ambdós pensadors, l’autor no dubta a donar-nos a conèixer els seus principals trets biogràfics (incloses les arrels menorquines de Camus).
Vull fer ara un incís. He llegit bona part de l’obra tant de Sartre com de Camus, i tinc un gran record del treball que en els meus anys d’institut vaig fer sobre La Pesta, i així mateix també he llegit, a més de les novel·les, els sis llibres autobiogràfics de Simone de Beauvoir, companya de vida de Sartre i profusament esmentada a l’assaig que aquesta setmana us estic comentant. De fet, ara mateix, en escriure aquesta ressenya tinc a les mans Els mots de Sartre, L’home revoltat i El primer home de Camus, així com Els mandarins, La plenitud de la vida i La força de les coses de Beauvoir. Amb això ja us podeu fer una idea de quant m’ha engrescat, i fet reflexionar, el llibre de Gelonch.
En aquesta línia, no està de més assenyalar que la inicial amistat entre Camus i Sartre es trencà cruament per mor de les seves diferències ideològiques. Si per al primer la llibertat, amb tots els riscos que comporta i amb els necessaris límits, ha de ser l’objectiu suprem de l’ésser humà, el segon defensa que només el compromís en la tria del model de societat podia fer que l’home fos lliure. Naturalment, l’adscripció de Sartre a la filosofia marxista -que en més d’un cas concreta amb la justificació d’actuacions totalitàries– s’enfronta al pensament camusià de condemna de qualsevol mena d’opressió.
No vull esbudellar més l’obra, però no me’n puc estar de dir-vos que si bé les idees sartrianes van regnar, també gràcies a una cohort de seguidors força acrítics i sovint manipuladors, sobre el pensament de la segona meitat del segle XX, mentre Camus, mort prematurament, esdevenia una mena de llop solitari i silenciat, a hores d’ara la concepció camusiana de l’home revoltat s’ha anat estenent, alhora que Sartre va caient en l’oblit.
Si més no, em preocupa haver fet l’efetcte que estem davant un llibre purament biogràfic. La motivació de l’autor va molt més enllà. Ens ho deixa força clar. Camus vs. Sartre és la tercera obra d’una trilogia, precedida per Luter i Napoleó, la Revolució i els catalans, en què recupera els grans debats de l’època moderna que, a l’estat espanyol, van ser furtats: la reforma i la relació amb la divinitat, la il·lustració i els fonaments revolucionaris de l’enfonsament de l’ancien regime, i finalment la controvèrsia entre llibertat i justícia com a prioritat. Vet aquí, llavors, que Gelonch emplena el buit que encara ens condiciona, que marca les opcions polítiques i ideològiques de la nostra actual societat.
He d’acabar ja la ressenya i permeteu-me que ho faci amb un record personal. A principis dels anys noranta, un fosquet d’estiu, asseguts a una taula d’un conegut bar de Ciutadella, Fina Salord, l’enyorat Àngel Mifsud, Joel Bagur, i jo mateix, vàrem parlar precisament sobre la pervivència de les idees de Camus i Sartre. Tants anys després, em complau que arribàrem, si fa no fa, a les mateixes conclusions que ens exposa el llibre que avui us recoman. Un llibre que, sens dubte, cal llegir.
