Extremunció Per Joan Pons i Pons

Joan Pons / Barcelona – Hi vols anar tot sol? No vols que t’hi acompanyi? Tu no saps… No et preocupis, filla. No sé parlar castellà però entendré el metge tret que ralli com en Sergio Ramos. Si ralla com en Sergio Ramos no l’entendré però és un doctor i, ja se sap, els doctors mengen magnèsia. No, papa, doctors té l’església. Açò. Estic segur que no tindré cap problema. És una revisió rutinària i també hi han d’anar tots els meus amics del Club de Jubilats. Se tiene que poner gafas. Gafes? I quantes? Unas de solas, aunque si quiere comprar más para tenerlas de recambio… I on me les pos? ¿Se está burlando de mí? ¡En las orejas! ¿Dónde cree que debería ponérselas? No ho havia sentit mai, però doctores tiene la iglesia y cada uno come su propia magnesia. Com ha anat, el metge? De meravella, molt bé, una seda. Si ha anat tan bé, què fas amb gafes d’estendre a les orelles? Ordres del metge. Una mena d’acupuntura? Una cosa semblant. Vaig al Club de Jubilats a fer un cafè i veure els amics. Sortiràs així? Amb les gafes, amb les pinces d’estendre a les orelles? Més ridícul que es teu ca amb la pantalla al voltant de la cara no hi estaré. Ordres del veterinari. Tarannina tarannana, s’ha de fer lo que el metge mana.  Bon dia, al·lots! Bon dia! Veig que també heu anat al metge! 

¿Qué le pasa, señora? Tenc morenes. Y yo tengo peces de colores en un acuario y no por esto voy al médico. Luego se quejan de que las consultas están saturadas. Sí, una solució, diuen, es posar el cul dins una ferrada aigua gelada i si hi ha peixos de colors, millor. Ser morena no es una enfermedad. No me haga perder el tiempo, señora. No em recepta res? Vaig fer feina des dels sis anys, cotitzant des dels divuit a la Inseguretat Social, pagant impostos i ara em despatxa dient-me que tenir morenes no és una malaltia? Mare, com és que t’has tenyit els cabells? Estàs molt guapa de vermell però encara hi estaves més amb la teva melena morena. M’ho va receptar el metge del CAP, per les morenes.   

Tenc la sang amunt. Fa uns mesos tenia la sang avall però ara la sang m’ha pujat i he vingut a la consulta per tal d’esbrinar per què la sang m’ha pujat. Ha de sebre que jo vaig passar sa tona. Arrojava, arrojava i no ho podien aturar. Em vaig deshidratar per culpa de sa tona i els meus pares em van donar per morta. La prova és que van cridar el capellà i em van administrar l’extremunció. Vaig sobreviure de miracle -i mai millor dit-, em van treure les glàndules de viu en viu, m’hi van aplicar gel per mitigar el dolor i, a partir de llavors, no he estat mai malalta. I ara tenc noranta-dos anys! No em badoqui amb cara de babau. Em mirarà la sang i em donarà un medicament que em faci davallar la sang? No contesta? Diuen que és un metge molt bo. Als ancians els hi recepta gafes i, encara que no hi veuen, estan la mar de flamencs. A les dones amb morenes els hi recepta tint negre i, encara que continuïn amb les morenes, estan la mar de polides amb les melenes vermelles. Què, em mira la sang? ¡El siguiente!

EXTREMUNCIÓ. Sagrament que s’administra als malalts en perill de mort, untant-los d’oli diferents parts del cos i pronunciant certes fórmules rituals. Exemples: “PP i VOX volen donar l’extremunció al menorquí, al català.” 

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.