Miriam Triay / Ciutadella – Avui dia 15 d’octubre és el Dia de les Dones Rurals, i us oferim una entrevista amb na Núria Capó Gomila (Palma de Mallorca), actualment, ‘madona’ de s’Hort de Baix, on viu i treballa juntament amb el seu home Francesc Pons (Tito), es defineix com una “sociòloga de formació” que, un moment donat, i després d’un procés de reconversió i teràpia, va “deixar enrere les lloses socials que em deien el que havia de fer i el que s’esperava de jo, per començar a fer el que realment sentia i em feia vibrar, per connectar amb la part més instintiva i natural de ser dona”.
Com neix na Núria Capó pagesa?
Jo som nascuda a Palma, però els meus pares són ciutadellencs. Per tant, sempre he tingut una connexió molt profunda amb l’illa germana. Al final és on viu tota la meva família, i on he passat part de la meva vida; durant les vacances veníem. I per açò, d’alguna manera, sempre havia sabut que després d’acabar la carrera a Barcelona, Sociologia (UAB), vindria a viure a Menorca.
Amb les anades i vingudes que feia de Mallorca / Barcelona a Menorca havia conegut en Tito. Així, en acabar la carrera, vaig venir aquí a cercar feina, i va ser quan vam començar a estar junts.
La pagesia n’era la seva vocació, i a casa seva tenien part de Son Olivar; la de s’Hort de Baix. Per tant, mentre jo anava fent diferents feines, fins que vaig entrar de cap de gabinet a presidència del Consell, vivíem en els llocs on ell treballava.
Durant tots els anys que vaig estar anant del lloc a la feina i viceversa, sempre em passava el mateix: quan marxava a fer feina, començava a accelerar-me i estressar-me; però quan arribava al lloc, respirava per primera vegada en tot el dia.
Tenia una rutina massa accelerada. I em vaig adonar que no era el que volia.
I com es va adonar d’açò?
Quan vam voler ser pares. No podia portar el ritme de vida que tenia, si volia criar al meu fill.
Em vaig prendre el seu naixement com una oportunitat per reconnectar amb la part més instintiva i natural de ser dona. Va ser durant l’embaràs que em vaig adonar que no entenia el meu cos. Que no tenia cap tipus de relació amb la meva part més animal, de mamífer, de fèmina.
A partir d’aquí va començar un procés terapèutic que em va servir per veure que m’havia oblidat de tenir present el que em feia feliç, el que em feia sentir. Que havia començat a viure d’una forma rutinària i a fer el que s’esperava de jo.
Coetàniament a aquest procés, en Tito es va començar a introduir en l’agricultura ecològica, i a treballar al Barranc d’Algendar. A causa d’açò estava ficat dins l’Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Menorca que, en aquell moment estava constituint una Cooperativa, i necessitaven una mà d’ajuda en la part de venda física i online, màrqueting… i així vaig entrar jo dins el món de la pagesia.
Vaig arribar on som ara a partir d’una recerca personal, gairebé amb un procés natural de connectar amb el que em feia sentir bé. I vaig acabar convertint una afició i ajuda temporal, en la meva professió i treball de vida. A jo, poder compartir, poder saber que l’altra gent s’alimenta del que li ofereixes, que té la possibilitat d’accedir a productes de qualitat, frescs, com si fossin del seu propi hort, em fa feliç.
Va ser un canvi complicat?
Al principi sí, però perquè tenim massa dins el cap el que se suposa que hem de fer. I ens oblidem de nosaltres. Socialment s’entén que una persona ha de tenir doblers, ha d’aspirar a seguir creixent, i per ser valuós en aquest sentit, hi ha feines que són millors que d’altres. I jo formava part d’aquest imaginari: tenia una feina molt bona i reconeguda, d’acord amb la meva carrera. Per tant, va ser tot un procés començar a fer el que realment volia. Pel demés va ser senzill, molt orgànic.
A vegades vivim com si la vida ens vingués donada, com si haguéssim de fer el que toca; i hagués pogut continuar aquest camí, però no. Vaig anar a un lloc on no se m’esperava, on ni tan sols jo m’esperava ser, però on som molt més feliç que a qualsevol altre.
I si passam a parlar de l’agricultura ecològica que practiquen, què ens pot explicar? Va ser complicat?
En realitat, no hi va haver un pas d’hort convencional a hort ecològic, perquè aquestes terres, que eren de la família d’en Tito, estaven semiabandonades quan les vam agafar. I ja vam començar, directament, a fer l’horta familiar, de consum propi, en ecològic; per després passar a convertir-la en negoci.
En aquest sentit, és molt simple: s’ha de tenir cura que hi hagi vida i diversitat dins la terra, no pensar només en l’extracció; entendre-ho com a un intercanvi, tu li dones i ella et dona. S’ha de ser conscient que la terra no només és un recurs, sinó que té una dinàmica pròpia, i has de jugar segons les seves regles. Si només penses a extreure, arribarà un moment en què ella ja no podrà donar més de si.
Tito: Si hi ha plagues o pèrdues importants de la collita és perquè, prèviament, hi ha hagut algun procés que no s’ha fet bé, s’ha desquadrat alguna cosa. Per açò s’han d’entendre molt bé les dinàmiques de la terra i la biodiversitat que hi conviu. I per fer açò hi inverteixes molt, no només la llavor per sembrar, sinó que, per exemple, cada any sembram adob verd per ajudar-la. I aquestes plantes que sembres d’adob, no les reculls, ni les vens.
Per tot açò és molt important la convenció ideològica del pagès o la pagesa que porti a terme aquest tipus d’agricultura. Nosaltres som molt conscients que açò és la terra que deixarem als nostres fills, que no volem consumir químics, ni contribuir a contaminar la terra ni l’aigua; és la terra del futur, no n’hi ha d’altra.
Quines funcions tenen tant en Tito com vostè a l’Hort de Baix?
Cap d’hort és en Tito, i cap de vendes jo. En el cas del treball a l’hort com a tal, jo som el missatge i ell l’amo; i en el cas de la promoció de la nostra feina, i de la venda dels resultats obtinguts, jo som la cap, i ell el suport. Tot és un engranatge, ens complementam, sense la feina d’un, la de l’altre no serveix.
Jo crec, en aquest sentit, que és molt important entendre quines són les habilitats de cadascú i potenciar-les. Cercar-ne la rendibilitat. Els dos aportam el que sabem, i aquesta aportació val el mateix, necessitam la dels dos per aconseguir el resultat final.
I en aquest paper que juga dins l’empresa familiar, diria que d’alguna manera ha aplicat la seva part de sociòloga?
No sé si és la meva part de sociòloga, o hi ha una part de jo, com a persona, que em va fer estudiar Sociologia: entendre que no som aliena al món on visc, que els meus actes tenen conseqüències directes en altres individus i en l’entorn. De fet, va ser estudiant la carrera que se’m va desmuntar tot el que pensava respecte a açò, ja que em van ensenyar com tot està construït i res és realment com és, sinó que tot podria ser d’una altra manera.
Tenint en compte açò, sí que podria dir que estic aplicant aquesta part de jo, aquest desconstruir, aquest entendre que tot pot ser d’una altra manera, que es tracta de donar espai a sentir-se a un mateix, i poder expressar el que un vol. I també hi ha la part d’entendre que no estem sols al món, que quan fem un aliment, el fem per alimentar a altres persones, i no ens podem desentendre del que pugui passar, de les conseqüències que pugui tenir.
Per acabar, què ens podria dir del paper de la dona al camp?
Jo trob que el paper de la dona, durant molt de temps, ha estat invisible. De cara a fora però, perquè en realitat, no hi ha cap l’amo que no sàpiga el que sostenia la seva madona. Ara bé, pels altres, semblava que el seu paper no era necessari, que sense ella el lloc podia seguir endavant. Res més enfora de la realitat.
En el nostre cas, ambdós tenim clar que sense el paper de l’altre no funcionaríem, les dues parts contribuïm a un element comú. Fins ara, també havia estat així, però no es posava en valor el paper d’una de les dues parts, el de la dona; des del moment en què ni tan sols estaven assegurades, no podien cotitzar, ni cobraven un sou.
Les madones sempre hi han estat, han sostingut el bé comú, però malauradament no se’ls donava el valor que tenien. Malgrat que amos i pagesos sabien com n’eren d’imprescindibles. I ara el paper de les que continuam vivint d’açò, que no sé si som moltes, s’entén que és necessari dins el conjunt.
