Itziar Lecea / Llatzaret – Nadezda va arribar a Menorca per primera vegada el 2018. Va ser l’altra meitat d’un equip -juntament amb el seu marit, l’artista Jeremy Mann- que va ajudar a altres artistes a alliberar les seves barreres de creativitat en un retir artístic anomenat Menorca Pulsar. I enguany, tots dos s’han embarcat en l’evolució d’aquest projecte, convertint-se en dos dels sis mentors que guien una comunitat d’artistes a l’illa del Llazaret.
Quarantine ha estat el moment de connexió amb Menorca per a Nadezda, una pintora, fotògrafa, artista conceptual, escultora i poeta, la visió única del món de la qual anirem descobrint a través d’una conversa que vaig mantenir amb ella durant l’esdeveniment.
Veig Nadezda asseguda a la vorera de la mar que dóna a Cales Fonts, el port segur que ha estat el lloc de sortida cada matí durant set dies a un centenar d’artistes. El destí, Llatzeret, se sent ara com un ventre creant vida, amb totes aquestes ments i ànimes que cerquen alguna cosa més gran que els seus pinzells i llenços. Tot i que la mida, per a l’exercici que està fent mentre parlem, no importa gaire. Una petita peça inspirada en unes flors grogues que li creixen als peus, que cobreixen una cara dolça que sembla haver captat la llum brillant de la posta de sol d’abril a Menorca.
MENORCA A TRAVÉS DELS ULLS DE NADEZDA
No és la seva primera vegada a l’illa. Però potser aquesta és la primera vegada que Nadezda pot compartir profundament els seus pensaments al respecte. És per açò que quan li pregunto com es relaciona amb Menorca, em diu “La llavor de Quarantine es va plantar en un taller anterior anomenat Menorca Pulsar, un esdeveniment meravellós i íntim on el meu marit, Jeremy Mann, i jo vam ser convidats a ensenyar a un grup reduït d’estudiants, envoltats de natura en un lloc preciós i tranquil a Menorca. L’entorn era perfecte per fer del taller una experiència immersiva única. I, com una llavor en un sòl creatiu fèrtil, uns anys més tard gràcies a la perserverànci incansable i sincera dels organitzadors, l’esdeveniment es va convertir en Quarantine i així va ser com vam acabar aquí.
Sobre Llatzeret, aprofundeix una mica més. “Des del primer moment que la vam visitar (que va ser un mes abans de l’esdeveniment real) es va començar a formar una relació emocional amb l’illa. La primera benvinguda de Llatzeret va ser freda i ventosa, aquí no hi havia cap persona, només jo, Carles Gomila i Joan Taltavull (dos dels organitzadors de Quarantine). Em van portar als racons més poètics i misteriosos de l’illa, com la torre de l’aigua, l’antic cementiri i la torre dels secrets, l’acústica de la qual està construïda de manera que els teus murmuris viatgen de maneres insòlites per les parets. Si murmureu el vostre secret en un racó, es pot escoltar provinent de la paret del costat oposat de l’espai, desorientant molt bé. I aquest és només un dels molts llocs màgics de Llatzeret. L’illa no es va sentir molt amable al principi, probablement per alguns dels seus racons més foscos de la història. Uns mesos més tard vam tornar per segona vegada a l’esdeveniment real, quan l’illa es va poblar de sobte amb un gran grup de persones creatives alegres i enèrgiques; per tant vam tenir l’oportunitat de redescobrir-la de nou, tornar a visitar els llocs estranys que vam veure durant la primera visita i la relació amb el lloc es va fer més càlida i familiar. Alguns indrets obscurs de Latzaret poden sorprendre amb les seves històries amagades. Durant una passejada tranquil·la al migdia vaig topar amb un edifici abandonat peculiar: es pot mirar fàcilment des de l’exterior i trobar una visió de malson de les habitacions mig moblades en ruines amb sostres parcialment caiguts, cobertes de brutícia i ocultes al migdia polsós i amb ombres. Vaig caminar pel costat d’aquell edifici que pujava a cada habitació, que semblava que l’havien abandonat precipitadament uns fantasmes solitaris que em van sentir apropar-me. Els interiors foscos i abandonats estaven plens de cadires tombades, fragments de vidre de la finestra i llits rovellats tortos. Algunes habitacions més fosques dels passadissos il·luminats pel sol eren difícils d’entrar: em van donar calfreds d’una manera creativament satisfactòria. Tinc la sensació latent que aquest record inspirarà una pintura algun dia”.
TROBANT LA BELLESA A LA FOSCOR
Els polits moments foscos de la vida són una de les principals fonts de l’obra de Nadezda. Esquinçada entre imatges de dolçor i rugositat, la combinació d’oposats fa meravelles quan les posa sobre un llenç. I està d’acord quan apunto que és la dicotomia dels dos aparentment oposats que defineixen el seu art. “Puc veure com algunes de les meves peces es poden percebre com a més fosques quan miro enrere l’obra d’art des d’una perspectiva exterior, però en el moment en què les estic creant, l’estat d’ànim principal que em fascina no és ni fosc ni clar, sinó és una sensació de meravella. Encisat per ella, simplement creo el que la musa presenta. I com tot món real o imaginari, té els seus racons clars i foscos. Com a éssers humans, sovint ens sentim més harmònics quan abracem tots els nostres costats: llum, foscor i tot el que hi ha entremig”.
DESFERMANT LA CREATIVITAT
Xerrant de fonts d’inspiració -i sent un dels motius de Quarantine, intentar trobar una veu individual i única-, apareix el tema de la creativitat. “En el nostre taller convidem els alumnes a practicar inspirant-se en els diferents plans de la seva creativitat individual. El món interior de cada persona és complex: les nostres experiències úniques informen una tipologia única del nostre món interior. Si algú és prou conscient de les fites del seu món interior, pot utilitzar-los com una gran font d’inspiració i energia per a la creació. A la meva vida, el teatre, la poesia i la imaginació han estat aquestes experiències. Es van convertir en una font important d’idees i d’inspiració en els meus enfocaments creatius a través de les moltes disciplines que practico. Sintetitzar aquestes experiències sembla fer màgia. Estic jugant amb diferents ingredients exclusius de la meva tipologia interna i veig quin tipus de màgia en surt. De vegades no passa màgia, i això també està bé. De vegades això només vol dir que necessito descansar una mica”.
El sol es va posant mentre xerram, i em sento malament perquè estic agafant llum preciosa perquè Nadezda pinti aquelles flors tan polides que han estat escoltant la nostra conversa. Perquè això és el que fa la natura: escoltar. L’escolta ella de tornada? “La natura m’inspira d’una manera indirecta, i probablement més del que m’adono. En general, m’interessen més els mons i els personatges imaginaris, i solia avorrir-me de pintar a l’aire lliure en els seus termes tradicionals. Fa uns anys, em vaig reinventar el plein air, el tema del qual més habitualment és una visió del paisatge al lloc on pinta l’artista. Acostumo a trobar personatges i criatures imaginats amagats a la vista, amb la forma d’un ram de flors silvestres o d’un arbre, que poden créixer petites cames, si només decideixo imaginar-ho i ballar amb mi al bosc. De vegades pinto a l’aire lliure completament des de la imaginació; en aquest cas, la seva narració s’inspira en la sensació o el so d’aquest paisatge en comptes de com es veu a ull nu”.
Descrita com a pintora, fotògrafa, artista conceptual, escultora i poeta, l’artista Nadezda acaba uns traços al seu petit llenç immers en el concepte de que és ser artista. “Crec que qualsevol pot ser artista sempre que segueixi el seu camí creatiu amb tot el cor i la passió. Hi ha un artista jardiner, un artista cuiner, i hi ha un capità que navega al vaixell que és un artista del seu art”.
DONES AL MÓN DE L’ART
“Per alguna raó encara se sent com un lloc dominat per homes, però encara que sigui així, la paraula de l’art està canviant. Hi ha tantes dones increïbles creant aquests dies, aportant noves visions belles i poderoses: Eliza Ivanova, Dominique Fung, Colleen Barry, Rosa Loy, Brandi Milne, Genieve Figgis, Soey Milk, Zoey Frank, Nicol Vizioli, Mia Bergeron i moltes més. ”
