Miriam Triay / Ciutadella – Nina Barceló Genestar (Ciutadella, 1999), és investigadora biomèdica del laboratori d’immunoteràpia IDIBAPS, associat a l’Hospital Clínic i a la Universitat de Barcelona, i on es porten a terme teràpies cel·lulars contra el càncer. Des que era petita sabia que volia ser una eina perquè la gent pogués superar aquesta malaltia. Ara, i encara que acaba d’entrar en el món de la ciència, ja comença a marcar el seu camí.
Quin paper tens dins aquest món?
A dia d’avui, em definiria com a investigadora biomèdica especialitzada en laboratori i immunoteràpia. Però si fem un repàs de la meva petita trajectòria científica, primer de tot, estic llicenciada en Ciències Biomèdiques per la UB. La carrera la vaig finalitzar a Estocolm, a la Karolinska Institutet Institute, on vaig estar mig any. Aquesta universitat és on s’atorguen els Premis Nobel de Medicina. I per jo va ser tot un honor poder-hi estudiar.
En tornar vaig començar el Màster en Recerca Biomèdica a la UPF (Universitat Pompeu Fabra), i a través de les pràctiques i del TFM (Treball de Final de Màster), vaig acabar on som ara, a l’IDIBAPS. En realitat, i una vegada vaig començar l’etapa final -pràctiques i TFM- ja ho vaig fer amb la UB, novament. Que és amb el centre que està associat el laboratori.
Actualment, encara estic fent el TFM que, si tot va bé, acabaré enguany; i he començat, amb el mateix laboratori i la UB, el Doctorat en Biomedicina.
Per què vas triar aquest camí?
Des de sempre havia volgut dedicar-me en l’estudi del càncer. Ja vaig començar a fer el batxiller científic amb aquesta idea. Però sí que és veritat que gràcies a la carrera vaig veure que l’especialitat que més em cridava era la immunoteràpia.
Però per què vas decidir que volies curar el càncer?
Quan el meu avi va morir de càncer va ser el fet definitiu per a decidir-me. Però des de petita he vist que molta gent es mor de càncer, i que es tracta d’un grup de malalties que augmenta en incidència. Supòs que, d’alguna manera, ho volia evitar.
I en què consisteix la immunoteràpia contra el càncer?
Es pot fer de moltes formes, però a grans trets es tracta d’estimular el sistema immune perquè ataqui els tumors. Aquestes immunoteràpies han començat a créixer des de fa cinc anys, perquè estan tenint resultats prometedors. Açò implica, alhora, que la gent hi vol invertir i, per tant, hi ha més pressupost per a investigar-ho.
Has realitzat algun projecte d’immunoteràpia ja?
Sí, tant el meu TFM com el meu Doctorat. El primer estudia aquesta immunoteràpia en els tumors líquids: les leucèmies i els limfomes. En aquests casos és més fàcil arribar al tumor, ja que són vacunes que es punxen directament a la sang.
Aquest projecte ha agafat una certa rellevància, ja que hem fet assajos clínics amb pacients i, de moment, s’estan curant tots. Per açò, l’hem anat a presentar a altres llocs, com el congrés a Los Angeles, American Society of Gene & Cell Therapy. Una trobada bastant important, on hi ha unes dos mil exposicions de resultats.
D’altra banda, i pel que fa al Doctorat, m’he centrat més en tumor sòlid. Aquest és més difícil de tractar, però estem plantejant una estratègia específica per expressar un gen en unes circumstàncies concretes. No és una cura directa, com en el cas anterior, sinó que és una tècnica concreta.
I el fet que feu viatges per anar-los a presentar, per què és?
En realitat açò depèn del cap de l’equip científic. Dins aquest món hi ha dues branques molt marcades: l’empresa i l’acadèmia. Aquesta darrera està relacionada amb les universitats i funciona de manera que quan els científics fan descobriments, els comparteixen amb els altres.
Aquest intercanvi d’informació és clau, ja que fa que la ciència avanci més ràpid. A més, si es difonen molts projectes d’un mateix científic i/o equip la seva credibilitat augmenta. Açò implica que els inversors el coneguin.
Per tot açò, jo crec que és molt important col·laborar. I la cap del meu equip pensa el mateix. Per açò fem aquests viatges. Perquè així l’intercanvi és directe amb altres equips.
Encara que faci poc temps que estàs en aquest món, t’ha suposat mai algun problema el fet de ser dona?
Per arribar allà on som no. Però perquè em vaig encarregar de cercar un equip d’investigació on la cap fos una dona jove. Creia que així em seria més fàcil treballar, i entrar-hi en consonància. Ja que, el que passa dins aquest món, i açò sí que m’ho he trobat col·laborant amb altres equips, és que els homes tenen unes dinàmiques que demostren l’existència del sostre de vidre.
El fet de ser dona i jove fa que quan estic presentant un projecte, per exemple, no se’m presti la mateixa atenció que als meus companys. A açò ajuda el fet que els homes, per la tradició patriarcal, se senten molt més segurs a l’hora de vendre una idea. En canvi, moltes científiques tenen la síndrome de l’impostor.
Al final quan presentes un projecte t’has de vendre, perquè te l’han de subvencionar d’alguna forma. I sembla que ells encara ho tenen més bo de fer. Per açò, també crec que, i d’alguna manera, depèn de nosaltres, el fet d’enfortir-nos, de mostrar seguretat. Hem de demostrar el que sabem i no ens hem de fer petites.
