Irene Riudavets, arqueòloga Entre l’egiptologia i la Menorca talaiòtica

Itziar Lecea / Ciutadella – Irene Riudavets forma part del reduït col·lectiu de dones arqueòlogues que fan feina a Menorca. Implicada en alguns dels jaciments més importants de la candidatura, les inquietuds de Riudavets, originària d’Es Castell, han fet que la seva carrera professional adoptés diferents vessants. En el número 7 de Nua la coneixem en profunditat.

Et vas introduir des de petita en el món de l’arqueologia?
De fet, a l’escola i a l’institut, no em van explicar gran cosa de la prehistòria de Menorca. Açò ha canviat, per sort. Amb la feina que s’ha fet de la Menorca Talaiòtica, sé que ara els joves tenen més formació sobre el tema. La meva vocació, quan era petita, era en realitat Egipte. Em fascinava tot el que tingués a veure amb aquesta cultura, pel que la meva il·lusió era ser egiptòloga, i d’aquí va començar l’interès per l’arqueologia en general. Era l’any 2005 quan vaig partir a estudiar, però no hi havia cap universitat d’Espanya amb aquesta especialització, pel que vaig començar la carrera d’Història. En iniciar el segon cicle, vaig poder fer un trasllat d’expedient de la UIB -on havia començat- a la Universitat de Barcelona, on hi havia assignatures d’Egiptologia. A banda, l’estiu abans d’anar a estudiar, vaig fer un curs sobre arqueologia a Menorca, que va ser la meva introducció a la Menorca Talaiòtica, i vaig estar excavant a Torre d’en Galmés. Allà hi vaig tornar els estius següents, on vaig treballar en el cercle 7.

Llavors va ser la universitat que et va dur cap a Egipte.
A Barcelona vaig conèixer al doctor Josep Padró, que era especialista en Egipte. I, de manera paral·lela, vaig fer tots els cursos que vaig poder de la Societat Catalana d’Egiptologia. Va ser gràcies a aquest afany que, durant els darrers exàmens de la carrera, l’any 2010, vaig plantejar al doctor Padró la possibilitat d’unir-me a l’excavació d’Egipte que ell dirigia. La meva sorpresa va ser que em va dir que sí. Així va ser com em vaig incorporar a l’equip que, des de llavors, hem treballat a Oxirrinc, una ciutat de l’Alt Egipte. El segon any, el 2011, no hi vam poder anar a causa de l’esclat de la Primavera Àrab, pel que quan hi vam poder tornar, les mesures de seguretat eren molt estrictes. Allà he tornat des de llavors, amb la gran sort d’haver pogut trobar dues tombes d’època saïta -la darrera dels grans faraons-, una d’elles tal com la van deixar fa uns 2.500 anys. Va ser molt emocionant.

Com va ser la tornada a Menorca?
En acabar la meva formació, amb un màster que vaig fer a Madrid, em vaig topar amb un mercat laboral en crisi total. Però, a poc a poc, vaig poder agafar feines que compaginava amb les excavacions a Torre d’en Galmés i em vaig donar d’alta d’autònoma. Menorca és un territori on no tenim una universitat amb projectes d’investigació. Pel que la via per dedicar-me a l’arqueologia ha estat combinar seguiments d’obres i les intervencions programades. I desenvolupar projectes propis.

Com quins?
A Menorca tenim l’oportunitat de crear projectes propis, encara que no estiguem vinculats a una universitat o una institució de recerca més potent. El que ha permès que pugui treballar sobre el terreny en investigació. El finançament és majoritàriament públic, però també he aportat capital privat. És el que vam fer amb la meva sòcia, Cristina Bravo, a través de l’empresa Nurarq.

A quins jaciments talaiòtics has excavat fins ara?
Vaig començar al cercle 7 de Torre d’en Galmés, on també vaig ser codirectora. La següent excavació va ser una investigació pròpia a Sa Cudia Cremada. També he estat a algunes campanyes al cap costaner de Cala Morell, així com a Cap

de Forma, a Es Canutells. A Torralba també vam fer intervencions amb Nurarq. I la darrera intervenció és un gran projecte públic que estem duent a terme a Montefí, del qual som directora junt amb en Damià Ramis, i on estem trobant evidències moltíssim interessants.

Les feines de camp són les úniques que ocupen el teu temps d’investigació?
A banda de les feines d’investigació de camp i també les obres de seguiment, m’interessa molt poder mostrar el nostre patrimoni. I ho faig a través de diferents vies. Una d’elles són els articles que he pogut publicar junt amb altres arqueòlegs. El primer d’ells, el que va sortir a la revista Complutum, que edita la Universidad Complutense de Madrid, i que conclou que les taules podrien ser portes al món diví dels talaiòtics. El segon article va sorgir arran del meu interès per l’arqueoastronomia. Vaig fer el curs de guia Starlight, pel que som guia certificada. I unint l’arqueologia amb l’astronomia, vaig fer una investigació al poblat de So Na Caçana, on vam poder demostrar la primera hierofania documentada a Menorca, on no s’havia documentat cap fenomen d’arqueoastronomia.

Falta coneixement sobre el nostre patrimoni talaiòtic?
És molt positiu mostrar al món què tenim a Menorca, però crec que no ho hem d’enfocar només en el turisme. La gent d’aquí ho ha de conèixer i ho ha d’estimar. Fins fa poc no valoràvem el que representa la cultura talaiòtica, i tampoc coneixíem el nostre patrimoni. Hem de potenciar el coneixement entre la nostra societat, perquè el nostre patrimoni és realment impressionant.

Què pesa més, després d’anys de feina: Egipte o la Menorca talaiòtica?
No puc decidir de cap manera! Tot i que m’estic dedicant molt a investigar sobre Menorca, estic fent la tesi sobre els recintes de taula. Però diré que la balança entre Egipte i Menorca, després d’aquests anys, està equilibrada.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.