No us estranyi que aquesta setmana comenci la ressenya per on, molt sovint, acostum a acabar-les. Per l’escenari. És tanta la força del llenguatge amb què l’autora ens el descriu que no me’n puc estar.
A La por, Esperança Camps ens immergeix en un paisatge de malson, desolador…“els joves també tenen els ulls trists i les mans a les butxaques”, “la gent també és grisa”, “… deia que era provincià i tancat i que feia pudor de barca i peix podrit…”. Un entorn de dissort.
Però, abans de continuar, crec que hem d’aturar un moment per esbossar l’argument.
La por és viure vora el mar i anar a una escola de monges. Tenir un pare que viatja molt i una mare bonica i elegant, però… “La mare hi era poc. La mare…
