Una vegada, fa molts d’anys, quan la gent, sobretot la gent jove, feia autoestop, vam agafar un jove, uns tres anys més vell que noltros, al desviament que va a Cala Galdana. Em sembla que menava jo i era el meu cotxe, un Seat 850 blau que havia estat de mon pare i que m’havia deixat quan s’havia comprat un Mehari del color de l’arena del desert. Menés jo o menés un amic, sonava al radiocasset la música que a jo m’agradava i que avui en dia seguesc escoltant a través de YouTube o Spotify: Pink Floyd, Deep Purple, Led Zeppelin, David Bowie, Eric Clapton, Genesis, Jethro Tull, Traffic, Eagles, Mike Oldfield, The Alan Parsons Project, Patti Smith, etcètera (sí, ara ho veig, poques dones). Com havia arribat a principis dels anys vuitanta un al·lot de Ferreries nascut vint anys enrere a aquell bagatge salvatge de la música rock que s’escoltava a la resta del món quan fins seixanta mesos abans encara vivia en una dictadura que considerava aquella música diabòlica? Teníem el volum a tota pastilla però…
