Hi ha novel·les que et fan sentir com enmig d’una riuada, t’arrosseguen sense que hi puguis fer res. Aquesta n’és una. Consum preferent d’Andrea Genovart.
Tot just en acabar de llegir-la vaig escriure a les xarxes que m’havia deixat en estat de xoc i que això era bo. M’hi reafirm. No sé ben bé com definir el que he llegit. Tant fa. Deia que posava sal a les ferides, així és.
Potser, el més senzill és traslladar-vos el resum de l’argument:
L’Alba forma part d’una generació que prova de trepitjar terra en una Barcelona que fa aigües. La generació que voreja la trentena i malda per deixar enrere la joventut enmig de les contradiccions que suposa haver de fer equilibris entre feines precàries, sentiments de culpa, relacions estrafetes i recerca d’identitat.
He llegit que se la qualificava de novel·la…
