Ens diuen que no odiem però quan compares aquesta petició amb la realitat t’adones que allò que resulta fàcil és demanar-ho i el que esdevé homèric és dur-ho a la pràctica. Per començar i per la meva obsessió i vocació filològica i semàntica he de dir que no hi ha paraules bones i dolentes. Les paraules són inertes. És l’ús que se’n fa. La paraula odi, per exemple. L’any passat, va néixer un 23 de novembre de 1922, va esdevenir el centenari de l’escriptor i assagista Joan Fuster. Va patir atemptats de l’extrema dreta pel seu coratge a l’hora de dir la veritat i defensar la llengua i la cultura, i va ser odiat, molt odiat. Va sentir odi de retorn Joan Fuster? Podeu jutjar voltros mateixos llegint les seves paraules sempre sàvies i prenyades de sentit comú: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”. Ens diuen que no odiem però tothom odia tothom. Per tant, el poder intenta encolomar-nos una mentida i el que ens diuen realment és que et deixis odiar i que tu, de rebot, no els odiïs per odiar-te. No hem de passar per la barraqueta. Jo som Joan Fuster. En som un dels seus molts valents descendents. L’odi va de dalt a baix, en diagonal i en vertical. Mai no fa distincions. L’odi és líquid. El rei odia els catalans. No ho pot amagar. Surt a la televisió el dia 3 d’octubre de 2017 i l’odi supura per cada porus de la seva pell. Odia els catalans i fa una proclama des de la televisió nacional que queda condensada en una frase terrible i sense verb: “A por ellos”. I la seva proclama és posada en pràctica per policies nacionals, per…
