Sovint se’m demana pels motius per què som tan afeccionat a la novel·la negra. A part que llegesc novel·les de qualsevol color i que només n’escric la ressenya si m’han agradat, la pregunta sol ser fruit, malauradament, de la ignorància o d’absurds prejudicis. En conseqüència, la meva resposta és contundent: perquè retrata la nostra societat, perquè ho fa sense complexos i sense maquillatges endolcidors, perquè gosa qüestionar el discurs dominant…
Perdonau-me aquesta introducció, però era el moment de dir-ho, perquè aquesta setmana us vull recomanar una novel·la negríssima que ens narra fets terribles, mentre, alhora, ens parla d’amor i obsessió, de corrupció i abusos, d’abandó i soledat…
No aniré més enllà. Fixem-nos ara en l’argument. La vida de la Carlota es va estroncar el dia que el seu marit la va abandonar. Durant un any no ha parat de buscar-lo, mentre va caient cada cop més en l’alcoholisme, però l’aparició d’uns ulls humans en un carreró d’un barri de Barcelona no és només una troballa esgarrifosa sinó també l’inici del dubte i de la por…
El primer que em va sobtar, sense cap mena de dubte, és…
