Al llibre: “Regala’t un temps de pau” i a dins del seu primer capítol (Nadal), he escrit un poema titolat: “La veu de l’àngel”. Diu així: “Com la mirada que et sorprèn i com la pluja que no esperes, així fou per Maria la veu de l’àngel. I tota ella, fiant-li el “Sí!”, s’omplí de gràcia, s’omplí de Déu. En el silenci de la pregària quan tot s’amara del Creador, ses entranyes criaren vida. El misteri de Nadal ens despulla mentre el cor se’ns inflama pel pas de Déu.”.
Aquest poema em va sorgir després d’haver llegit una frase de Luís Borges: “No parlem si el que hem de dir no millora el silenci”.
I, com a tots els altres poemes del llibre, convid a dur a terme una revisió de vida. Al final d’aquest poema convid a: Observar el silenci dels autèntics orants. Jutjar la inquietud que ens provoca. Fer-nos amb la Paraula de Déu: Sl 39,10; Sir 21,20. Actuar valorant i vivint el silenci de la pregària.
Quan diumenge començam el temps d’Advent, pas previ a Nadal, valorem el silenci. El silenci converteix el nostre cor en…
