Itziar Lecea / Ciutadella – La ciutadellenca Clara Gorrias considera la música com un joc. Des de ben petita, lletra i melodia han format part de la seva família, i la quotidianitat l’ha duta a desenvolupar una carrera que repassam a les portes de què el segon disc de Gorrias vegi la llum. “Sweet, sweet, sweet”, una dolçor musical que va sortir el passat més d’octubre.
On són els orígens musicals de Clara Gorrias?
La família de mon pare sempre ha tingut molt de contacte amb la cultura. L’avi escrivia glosa, l’àvia feia teatre, els nets els anàvem a veure i record com ens feien riure. I és un interès que ha transvasat la generació. Hi ha alguna cosa en les lletres i en la música, que sempre han format part de la meva vida. Als quatre anys vaig començar a fer dansa. I, als set anys, vaig iniciar-me amb la flauta travessera. Paral·lelament, el meu germà també va començar violí. Però va sorgir tot de manera molt natural, perquè tot i que els meus pares no són músics, sempre ens han apropat molt a la música anant a concerts, sarsueles, escoltant-la a casa…
I d’allà va sortir la veu?
Als 13 anys, vaig començar a cantar. La ràdio i la música pop, en aquella edat, inciten molt a cantar. Vaig fer un combo de rock-pop anglès amb el qual vaig començar a girar gràcies a un programa de l’escola de música, que fèiem durant l’estiu. Aquella va ser la primera vegada que vaig pujar dalt un escenari a cantar. Per jo era com un joc, no era una feina.
Segueix essent un joc?
No era molt conscient, fins fa poc, que som una persona altament emocional. I aquesta tendència sempre m’ha duit a entorns creatius. Una persona que està en contacte amb les seves emocions i no sap com les ha de treure, la via creativa, en el meu cas la música i les lletres, són una sortida molt bona. Ha estat sempre una necessitat que no sabia que estava cobrint, com si fos un joc.
Amb quines formacions vas començar a cantar?
Amb en Pere Arguimbau, el meu conco, havíem muntat un trio de jazz. De fet, des del molt petita l’he considerat un professor. Vaig formar altres grups amb músics com el guitarrista Sergi Martí. I vaig tenir a Menorca, abans de partir a estudiar, uns quants grups en marxa. També va ser l’època que vaig començar amb la formació de The Other Side, amb la qual vam fer algunes gires per Espanya. Va ser una època molt feliç, en la qual la música era el joc amb què m’ho passava bé mentre anava a escola i assumia les meves responsabilitats com a adolescent.
L’any 2013 vaig iniciar els meus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Vaig aconseguir l’única plaça de cant, el que va ser una gran sorpresa, perquè s’obre a nivell nacional i és complicat. A la vegada, vaig compaginar l’estudi a l’ESMUC amb The Other Side. Va ser una època molt intensa, perquè els caps de setmana havia de viatjar allà on fos que tinguéssim concert, i normalment ho feia sola, perquè els companys sortien de Menorca i jo era a Barcelona. Em sentia independent, i tenc molts bons records, a banda que em va ajudar a formar-me professionalment i també com a dona, perquè era un ambient molt masculí.
I com va seguir una carrera ja iniciada després d’acabar la formació?
Abans d’acabar l’ESMUC, jo tenia ja un quartet de jazz a Barcelona, amb el qual vam fer el tema de La Núvia d’Algendar, que jo havia arranjat amb tocs de jazz. I aquell tema, que sentia tan a prop, que forma part de la meva cultura, del meu folklore, em va donar una idea que va esdevenir en el projecte de final de carrera que després va convertir-se en el disc de La mar fa riure i fa plorar. Va ser un disc que vam gravar en directe, en un cap de setmana, a Girona. Aquella experiència va ser un gran aprenentatge sobretot el que envolta la gravació, comercialització i promoció d’un disc. A banda, que també em va mostrar què era la resposta de la gent envers un treball meu.
Com es percep, la crítica del públic que escolta?
Crec que hi ha quelcom molt especial i molt potent de treure un disc propi, però que a la vegada fa sentir-me molt vulnerable perquè estic exposada completament al llarg del temps a aquells que l’escolten, acompanyant a algú en un moment concret de la seva vida.
També hi va haver una aventura americana, després de l’escola…
Ja havia gravat el disc, i va sorgir l’oportunitat d’acompanyar a un músic americà, amb el qual vaig conèixer nord Amèrica a través d’una gira privada que em va dur a llocs com Nova York, Connecticut, San Francisco, Nova Jersey… Va ser una època molt estimulant.
Després de la pandèmia vaig començar a fer concerts a piano i veu, jo sola. Va ser tot un repte, perquè em vaig haver d’adaptar a un format amb el qual no em trobava molt còmoda, però que m’ha ajudat en les noves composicions. Entremig, he participat en l’homenatge a Traginada, vaig musicar l’espai sonor de l’obra de teatre “Te deix, amor, la mar com a penyora”, i també vaig començar estudis en teràpia corporal integrativa. He mesclat, de nou, cos i emoció, amb la qual vaig començar amb la música.
Què ens pots contar del nou disc?
Aquest nou disc m’ha tornat a recordar que puc visualitzar una cosa, la puc fer i la puc crear, una fluïdesa que havia perdut amb la pandèmia. Es diu “Sweet, sweet, sweet”, l’he fet amb n’Alex Dee, un bon amic. I hem fet una recopilació de temes que tenen com a nexe d’unió la paraula “sweet”, amb l’ànim de fer-ne una reinterpretació molt personal i que hem fet en col·laboració amb diferents músics, els quals han deixat la seva empremta identificable i les veus de n’Alex i meva, en un equilibri entre energia masculina i femenina.
