No em sol passar gaire sovint. Dels centenars de ressenyes que, setmana rere setmana, he anat escrivint, ben poques són les novel·les que, malgrat que m’hagin agradat força, han aconseguit emocionar-me. A casa teníem un himne, de Maria Climent, em va fer un nus al coll. I no és, sens dubte, perquè sigui una narració volgudament trista ni que jo, el diumenge en què vaig llegir-la, estigués especialment tou, sinó més aviat perquè tracta de fets sinó habituals, sí ben reals… Almenys és el que em dic a mi mateix.
Però, deixem estar les meves cabòries i anem a l’argument.
La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana, la Marga, més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia, deixant enrere la seva vida anterior i les seves filles. Però, en trobar-se les tres a la Toscana, arriba el moment de sincerar-se, d’abocar els secrets amagats, de procurar entendre’s…
A casa teníem un himne, ens parla de les…
