Sempre m’he sentit molt estimat. Des del meu naixement un 25 de desembre de 1960 durant la Missa del Gall a l’església de Sant Bartomeu, quasi paret amb paret, vaig sentir tot l’amor que pot percebre un al·lot. Vaig ser el primogènit i la festa va ser grossa a ca na Rosario i a can Sebastià. Mon pare encara anava en moto -una Montesa Brío de color verd truita de 125 centímetres cúbics- a les obres i a penes tenia obrers. Després van arribar una quarantena de treballadors i quatre fills més; tres germanes i un germà; i un avortament final que va tancar la descendència de la primera generació. A ca nostra sempre hi havia molta gent. Els divendres a vespre venien els treballadors a cobrar. Es mudaven, feien olor de colònia i es veia l’alegria reflectida als seus ulls radiants. Encara que no vaig conèixer els avis paterns i l’avi matern era com un Ulisses que rodava per l’illa -estimador i tractant de bestiar- la casa estava sempre atapeïda: la germana petita de la meva mare feia de secretària, na Pilar tenia cura de la canalla i, encara que era severa, ens l’estimàvem com a una germana. Els seus germans vivien davant ca nostra i eren com de la família. Tenien més anys que jo i uns quants jugaven a futbol. La seva mare ens donava mèrvils de fang i el seu pare ens mostrava…
