“Hi ha una dona gran, vora una estufa de llenya, que escriu en una llibreta de ratlles. Es diu Nora.
Hi ha una dona que escriu sobre aquesta dona gran que escriu vora l’estufa de llenya en una llibreta de ratlles. És l’escriptora.
Hi ha encara una altra dona que escriu sobre l’escriptora que escriu sobre aquella dona gran que escriu vora l’estufa en una llibreta de ratlles. Sóc jo.
Hi ha una dona que escriu.”
No he trobat millor manera d’encetar la ressenya d’aquesta setmana que incloure-hi íntegrament el brevíssim primer capítol. I és que, efectivament, aquesta intel·ligent i emotiva novel·la és talment una trena en què tres dones, tres veus, tres esguards, s’entrellacen. No podia explicar-ho millor del que ho fa el capítol inicial. El dit de Déu, de Raquel Ricart.
Si més no, no és tan simple. Una narració dins una narració i, fins i tot una tercera. Històries creuades que es complementen, es contraposen i, fins i tot, es corregeixen. Em disculp, ja des d’ara, per no saber-vos-ho explicar millor, però és una d’aquestes novel·les què cal assaborir personalment. Els intermediaris poden espatllar-ho. Miraré de no fer-ho.
Tres dones ens parlen en primera persona, se’ns adrecen per fer-nos partícips de les seves vides, talment ens fessin un seguit de confidències. I ens parlen de ferides i cicatrius, d’històries, sovint terribles, que són de totes elles, perquè el dolor no reconeix les fronteres. Així, entrem en el món dels records, on les vivències mosseguen de forma diferent segons qui les explica.
Tot plegat, aquesta esmolada triple narració ens fibla. No hi ha espai per al repòs, les situacions s’encavalquen les unes sobre els altres alhora que les tres veus s’intercalen. I les protagonistes, de qualque manera no del tot explícita, dialoguen i discuteixen, s’aconsellen i s’estimen … Tanmateix, la mirada des d’un angle diferent no modifica el fet, sigui un abús o una malaltia, sigui la pèrdua o la submissió.
Perquè la consciència de la ferida pot tenir moltes respostes. Des de la lucidesa ferrenya a l’enfonsament, des del distanciament gairebé profilàctic a la complicitat amb qui, més enllà de classe social o nivell cultural, en comparteix la nafra. Però sempre quelcom en comú: el silenci, el dit de Déu.
No és una novel·la amable, sortosament. No és una novel·la escabrosa, i ho podria ser. És una novel·la apassionant que no cluca els ulls davant la realitat. I així i tot, també ens parla d’amor, de desig, d’amistat… Perquè de tot això n’està feta la vida.
I, si amb el que ja us he explicat no n’hi hagués prou, us he d’afegir que el llenguatge -els llenguatges- de les tres dones és tan engrescador com ric i emotiu, farcit de referències a grans escriptores (Selma Lagerlöf, Charlotte Brontë, Doris Lessing, Lucia Berlin) i curull d’imatges punyents.
“Diuen que les cicatrius són més resistents que la pell mateixa; que haver passat pel foc o el ganivet, haver-se contret i regenerat, fa que la pell es torne més dura, diferent, lluenta, resistent.”
He d’acabar ja. I ho vull fer, malgrat que aparentment jo no tinc res a veure amb les dones que habiten aquesta novel·la, amb un paràgraf que m’ha interpel·lat profundament:
“Em passa a voltes amb algunes lectures que, d’improvís, una frase o un passatge expressen amb una exactitud inquietant un moment de la meva vida o, més ben dit, la sensació d’aquell moment viscut.”
Segur que ho heu entès. Ara cal llegir El dit de Déu.
