Era a principi del segle XX, en Roger havia heretat la possessió de Son Xarcot una propietat que fou del seu padrí matern i després del seu pare, uns senyors molt respectats d’aquella contrada. Estava situada al Raiguer, una regió del Pla de Mallorca. Al llarg dels anys aquell hereu havia aconseguit fer prosperar aquesta propietat gràcies a l’ajuda inestimable d’unes persones sempre fidels a seva família i que vivien a la possessió. Eren un pastor i la seva dona així com un amo pagès ben entrat en la maduresa però fort com un roure que dominava totes les feines del camp. Tant els cultius, sobretot el de la vinya així com la criança del bestiar oví semblaven prou rentables. En Roger tenia clar el seu paper de senyor d’aquella finca important i per això es preocupava de dur els comptes que vigilava de prop i sempre venia del poble satisfet del resultat de les seves transaccions agrícoles.
Era un home enigmàtic sobretot des de la mort de la seva dona feia ja deu anys sense deixar-li cap descendència perquè tots els fills que havia infantat morien al poc de néixer. S’havia fet gran però conservava el seu aspecte d’home ben plantat, cremat pel sol, amb uns cabells curts aspres i negres, i uns llavis gruixats.
Començava el mes de juny i tot era sol i cantussols d’ocells, de grills i de cigales. En el sementer hi havia més feina que ganes de fer-ne. Feia algun temps que en Roger només cercava les ombres fresques de l’estiu i l’arrecés del foc de la xemeneia a l’hivern. Entre cigarret i cigarret anava recordant tots els anys dedicats a aquella terra heretada, compartint els millors anys de la seva vida amb aquella esposa que enyorava tant. Semblava que passava els dies sense desitjos ni il·lusions. D’un temps ençà, l’amo pagès estava preocupat pel seu estat de tristor permanent. Un cop a l’any, únic dia on celebraven missa a l’ermita abandonada situada a prop de la possessió, el veia que anava a resar. Era una humil capelleta on feia ja més d’un segle que hi havia mort el darrer ermità.
Així passà el temps fins que aquell matí plujós i fred del cor de l’hivern el pastor trobà el seu senyor Roger, estirat al terra de la cuina amb el cos tot engalavernat. Damunt la taula hi havia dos tassons buits i una botella de palo. Cap indici de violència tot estava amb ordre. L’autòpsia va determinar que la mort era deguda a la ingesta d’una dosi mortal d’estricnina. Era un verí utilitzat aleshores a Mallorca a fora vila per desfer-se dels animals que perjudicaven els conreus i el bestiar.
Hem de dir que l’estricnina, administrada a petites dosis, fou utilitzada per les seves propietats estimulants. A França el seu ús en la medicina fou prohibit des de l’any 1982 i com a raticida, a partir del 1999. Al final de la segona guerra mundial, Adolf Hitler que tenia 56 anys rebia fins a sis injeccions d’estricnina cada dia per aguantar l’assetjament dels bombardejos damunt Berlin per part dels soviètics.
Després d’una investigació molt laboriosa es va descobrir que en Roger deixava doblers a la gent que no podia aconseguir-los del banc a canvi d’interessos abusius. En aquell temps existia aquell submón que es basava en el secretisme i l’anonimat. Per això l’única conclusió d’aquella investigació va ser que algun beneficiari d’un d’aquells préstecs havia escomès aquell crim davant la impossibilitat de tornar els doblers.
Els habitants d’aquella possessió quedaren estupefactes i també decebuts en assabentar-se de la doble vida d’aquell senyor al qui havien dedicat a part de la dura feina, tota la seva estimació. Eren temps encara difícils, d’estaments ben definits i plens de secrets inconfessables.
