Ara es pot dir que han acabat ses festes llargues de Nadal. Per Sant Antoni acaba el cicle que comença per Santa Catalina, gairebé dos mesos esquitxats de dies vermells. És curiós, el color vermell sempre se sol emprar per indicar prohibició, perill, error, deutes, luxúria, ferida, mort, faltes, etc., segurament no té res d’ideològic, que va!, però, en el calendari, els dies en vermell indicaven dia de festa, de no feina. No deu ser un error, ja que en la moral antiga, l’oci no estava tan ben vist.
Com cada Sant Antoni, des de fa quaranta-dos anys, em pos a ses voltes de l’hospital, amb els animosos i animoses venedores de dàtils i taronges, els escoltes que també fan la seva feina, i el porc tancat en un dipòsit poc apropiat.
Nosaltres, ara només hi qued jo, treiem els Quaderns de Folklore perquè és un dia, després de tant de temps, de trobar-nos amb els amics de la col·lecció. Enguany, en Quito Salord em va fer una bona estona de companyia. A final del matí, cap a les dues, la gent parteix a dinar, ja que és un dia en el qual encara hi ha molts dinars de família perquè a Ciutadella, fins que no barati -que baratarà-, encara abunden els Antonis i Antònies.
És a les dues quan arriben els polítics, que fan la darrera parada del dia. La seva jornada comença prest: trobada a l’Ajuntament, assistència a missa, presència en la processó, retorn de la imatge a la Catedral i visita a l’Hospital municipal, un dels centres de la festa popular. O sigui, una llarga jornada de feina, tal vegada és per això que la consellera Medrano considera que ha de tenir dedicació total, totalment remunerada. Record que quan era conseller m’espitllava sa missa (coses de joves) i m’agregava a la comitiva civil. Aquella volta per sa contramurada, si posaves atenció en els comentaris del públic, uns més fluixets perquè se sentissin però no molt i uns altres ostentosament a volum alt, eren de tot color, i quasi cap de bo. M’agrada escoltar-los perquè era una de les poques vegades que sents a prop aquest amor d’una part de la gent a la classe política. Fa molts d’anys d’açò, més de vint. No sé si els comentaris segueixen en el mateix to o ja s’han perfeccionat. Bé, tornem a les dues a la plaça de l’hospital quan arriben els polítics i el seu seguici de protocol i d’assessors d’imatge per entrar a fer la visita protocol·lària als vellets asilats. És digne de veure el contrast en el vestuari d’uns i altres i la forma de comportament. Els polítics sembla que sempre frissen, com si facin tard a qualque lloc. Enguany he notat que n’hi havia molts, segurament perquè és el primer any i tot és nou, però també vaig notar que així com creixen els polítics en nombre, així minven els capellans i els militars, cada vegada amb menor presència.
