L’altra dia, cuinant un escabetxo de mussola vera on sempre incorpor una fulla de llorer com ho feia la meva sogra felanitxera (experta en cuinar peix), vaig recordar aquell arbre que teníem a l’hort dels meus pares. Era un llorer d’una gran alçada i d’ombra aromàtica. Li tenien una gran veneració i ma mare posava algunes de les seves fulles dins calaixos i armaris perquè deia que eren un repel·lent eficaç contra insectes no desitjables. A ma mare li agradava molt emprar aquestes fulles a la cuina per les seves propietats digestives, afegides a altres herbes aromàtiques, clar. En posava al brou, a l’estofat de carn de bou i sobretot per macerar la carn dels animals de caça. Record que sempre hi havia una branca de llorer penjada a la cuina vora les pells de taronja que utilitzava per perfumar aquell exquisit arròs amb llet. Quina nostàlgia d’aquests aromes! Crec que ara ni el llorer ja exhala la mateixa olor.
Gràcies a la meva curiositat per esbrinar coses, vaig interessar-me per la fama d’aquest arbre de fulles sempre verdes. Vaig descobrir que el llorer és símbol d’Apol·lo. Segons Ovidi, Dafne, nimfa de la mitologia grega i primer amor d’aquest Déu, va refutar l’ amor d’Apol·lo. Després d’un temps d’assetjament per part d’aquest, el pare de la nimfa que nomia Peneu i era Déu del riu, la metamorfosà en llorer. A partir de llavors Apol·lo en va fer el seu arbre estimat i el va dedicar als triomfs, les cançons i a la poesia.
Conten que la pítia de Delfos mastegava fulles de llorer abans de les seves prediccions.
Els antics grecs i romans, varen instaurar l’ús de coronar als poetes i als vencedors amb les fulles de llorer. Segons Plini el Vell, els llamps mai cauen damunt el llorer i va escriure que l’emperador Tiberi es coronava amb les fulles d’aquest arbre per protegir-se dels trons.
A l’Edat Mitjana, els savis distingits a les universitats així com els caps dels joves estudiants que acabaven la carrera de metge es coronaven amb fulles de llorer i i llur baies.
Aquest estiu arran d’un viatge al Piemont a Itàlia vaig veure a la ciutat de Turin estudiants que lluïen una corona de llorer al cap. Ens varen dir que era el costum de celebrar l’obtenció amb èxit de la seva graduació en matèries diverses. S’ho passaven d’allò més bé als bars propers a la “Mole Antonelliana”, un edifici monumental del segle XIX situat al centre històric de 167,5 metres d’alçada, símbol arquitectònic de Turin.
Però a part d’aquest llorer tan present a la cuina de ca nostra, a ma mare també li agradava el llorer de flors roses, “laurier rose” com a planta ornamental. El tenia dins un gran cossiol a l’hort i sabia que era una planta molt tòxica. Record que cada any a l’hivern el cobria amb un plàstic perquè no resistia el fred rigorós de la nostra regió. A les Balears, aquest tipus de llorer anomenat baladre està sembrat a moltes mitjaneres de les autopistes.
Està ben clar que el llorer té un lloc d’honor en la cultura grecollatina i crec que és perquè ens agraden les seves associacions simbòliques: victòria, immortalitat( les seves fulles sempre són verdes), inspiració poètica, saviesa, do de profecia i virtuts medicinals.
