“La lectura de Malabèstia no deixarà ningú indiferent i això és el millor que es pot dir de qualsevol creació artística (…) significa la consolidació d’una autora (…) que ha vingut a fer propostes de risc, dures i agosarades, políticament incorrectes.”
Són paraules de Sebastià Bennassar al pròleg del llibre. No caldria afegir res més després del que el mestre hagi parlat. Si més no, cal conèixer-ne l’argument. Malabèstia, de Raquel Gámez-Serrano.
Gal·la Antich treballa ara als Serveis Socials de Can Bosch, un poble de muntanya a tocar de les Colònies Forestals. Les colònies són a una urbanització inhòspita on viu la Jessi, una usuària que la implicarà, sense adonar-se’n, en una investigació en què coincidirà amb el sergent Vehí.
Som ben conscient que aquest resum fa gust de poc, però no us vull aixafar la guitarra desvelant més del compte. Al llarg de la ressenya potser anirà sorgint qualque engruna més d’informació.
Com ja haureu suposat, Malabèstia és una novel·la negra. Negríssima, de fet. De trets policíacs, ens immergeix dins la part més tenebrosa de la nostra societat. Sense anestèsia.
Així, l’autora ens aboca a una narració on la violència de gènere té el paper central.
“Que no ho veus? No veus que, si no em fas cas, hi haurà conseqüències? És pel teu bé. Només em tens a mi.”
Però, no només el maltractament per part de la parella, sinó també el de les institucions (policials, judicials…) que no ajuden sinó que dificulten, que culpabilitzen i humilien, que fan passar un calvari a qui gosa denunciar…
Tanmateix, no és aquesta l’única nafra. Corrupció, tràfic de droga, assetjament, abús a infants, misèria, robatoris, patrulles ciutadanes, màfies, racisme, ocupació de cases… són d’altres elements en què topem a la novel·la. I això amb un ordit tan perfectament travat que gairebé et fa perdre l’alè.
I, perdonau-me, ho he de dir un cop més: no hi ha novel·la negra sense crítica, i així la novel·la negra ha esdevingut la veritable novel·la social de la nostra època. Malabèstia n’és un gran i bon exemple.
Escrita tot alternant la primera i tercera persona, amb distintes veus, sobresurt la de la Gal·la que ens narra uns fets, sovint brutals, sempre esfereïdors, que et trasbalsen, t’aclaparen, et colpegen. No obstant això, l’autora no es recrea en detalls truculents, no cau en descripcions morboses. Potser, en el meu humil parer, aquesta és una característica magistral del llibre. Amb poques paraules, només amb quatre pinzellades, és capaç de fer-nos endinsar en l’horror i el dolor. No hi trobareu gore, hi trobareu, molt més terrible, la realitat.
Així mateix, permeteu-me un comentari personal, record ben poques novel·les on l’arrancada sigui tan absolutament excepcional, i llàstima que no us pugui comentar el potentíssim desenllaç en què conflueixen tots els fils de la trama. L’autora ens capfica, des de la primera línia, en l’acció. No hi ha la mena de prolegòmens ni descripcions prèvies que sovint alenteixen el ritme de la narració. Descobrim els personatges a mesura que actuen, prenen decisions, s’enfronten als reptes que els surten al pas. I això, al contrari del que podria semblar, no els resta profunditat psicològica, sinó que els dona coherència i versemblança. El que fan, com a la vida, ens mostra qui són. I els detalls, quan arriben, només ens ajuden a completar el retrat.
I si els personatges són impactants, no ho són menys els desoladors escenaris on es mouen. No debades a la contracoberta del llibre se’ns parla dels rednecks i de les cuines de metamfetamina ianquis. Gàmez-Serrano ens introdueix en un malson, creïble, real, enmig d’una comarca catalana. Així i tot, no oblidem que…“I al cap tota la rancúnia. I a la rancúnia, dolor. I al dolor, tot el mal.”
Sense cap mena de dubte, podria escriure moltes més ratlles tot parlant-vos d’aquesta gran novel·la. L’espai no m’ho permet i, de fet, tant és. N’hi ha prou què us digui que Malabèstia és una novel·la que no podré oblidar. Fa forat. Cal llegir-la.
